El Govern s'ha entossudit en què sigui la societat civil, els ciutadans els qui facin la feina que ells diuen que no poden fer per manca de diners. No es pot dir que el Govern faciliti als ciutadans tenir diners apujant Impostos, traient liquiditat a les empreses, etc. Però això li és igual. La mateixa societat té la responsabilitat de treure España de la crisi. És a dir, fer la seva feina, però sense cobrar com els ministres, secretaris generals, endollats, fills de tal, o cosins de qual, etc... cobren.
Ja és ben sabut que en temps de crisi tothom que pot es mobilitza. A les guerres, les dones que no anaven a combatre, ajudaven els soldats ciudant-los o cosint la seva roba, entre d'altres. I la història està plena d'accions similars.
Ara no estem en una guerra, sinó en una complexa situació que no hem creat nosaltres. Bé, aquí cal fer un matís, n'hi va haver que empesos per una llei de sól facilitadora i una bonança creditícia que feia por, es van endeutar fins les celles, molt per damunt de les seves possibilitats, i ara no ho poden tornar. Però, fins i tot en aquests casos, la culpa no seria tan sols del ciutadà, sinó també del banc que per tal de fer negoci va permetre irregularitats, enganys, manipulacions... dignes de ser delicte.
En l'àmbit social, ara es viu una etapa de solidaritat. El govern no dóna beques menjador perquè les criatures s'alimentin? doncs els pares, mares i altres persones ajuden donant aquest menjar. Que el govern anul.la els drets de benestar i les ajudes per als necessitats? doncs familiars, amics i bona gent ajuda també amb el que pot. I així es pot anar fent la llista.
En aquest sentit, trobo molt curiosa la graella de programació de TVE (la del Govern) on existeixen, cada vegada més, programes sobre solidaritat (tipus La Marató, però diàriament) en què pobres desemparats per l'Estat han de somriure davant una càmera i algun milió d'espectador que, de manera morbosa, mira l'espectacle des de casa seva, sovint pensant "pobre noi /noia, l'hauria d'ajudar".
I hi ha qui fa el gest i truca i d'altres es queden mirant-ho i pensant que pensar-ho ja és la bona acció del dia. Però també hi ha qui ho mira i pensa "a mi em passa el mateix que a aquesta persona que surt per la tele" i veu, desesperat, com sortir per la petita pantalla suposa guanyar uns diners o tenir l'ajuda que el Govern et denega, mentre qui no surt, s'ha de buscar la vida.
I critico aquests programes, d'una banda per la morbositat que suposen, però sobretot perquè estan espenyent al ciutadà a ser ell qui prengui la iniciativa i es vegi gairebé moralment obligat a donar una part dels quatre quartos que li queden per fer una feina que hauria de fer el qui governa.
Si escollim uns governants, perquè no ens escolten? Perquè van en direcció contrària al que demanda la societat? La societat no demanda tancs, avions i militars, sinó que vol menjar, tenir un treball digne i una sanitat a l'alçada. Cal recordar que tot això el ciutadà s'ho ha guanyat donant una part dels seus diners a l'Estat, però aquest té la mania d'agafar-los i utilitzar-los per coses inútils o per pagar els seus amiguets. Això, algun dia canviarà i jo espero veure-ho i que no sigui molt (massa) tard.
Un altre dia parlaré de la mania en voler que ens fem emprenedors i creeem empreses i llocs de treball, això si, de nou, amb ajuda zero.
dimarts, 29 d’octubre del 2013
dimecres, 2 d’octubre del 2013
Proposta d'Incapacitat
Ho han tornat a fer. No han escoltat els meus precs i han decidit que lo meu ja no té remei i, per tant, fan proposta d'incapacitat. Els metges ho tenen clar i passen la pilota a la Seguretat Social que és qui acaba decidint. El que passa és que ja en dues ocasions me l'han denegat i que a finals de novembre tinc un judici contra ells per la primera denegació. De fet, una vegada em van dir que la meva situació hauria de canviar molt (anar en cadira de rodes) perquè me la donin.
La raó? senzilla, sóc autònoma i, per tant, no tinc dret a l'anomenada Parcial que em permetria treballar només el temps que la malaltia em permeti. Però no. Els autònoms no tenim dret a això i per tant la incapacitat que es demana és la "total pel lloc de treball habitual".
És a dir, en cas que me la donin seria una pensió d'uns 300 euros al mes i haver de buscar una feina nova. Això si me la donen!
El que ha passat fins ara és que se m'ha denegat, perquè la Seguretat Social entén que la meva feina es pot fer sense haver de moure's de casa o la redacció. És a dir, es pensen que tots els diaris, revistes, reportatges, notícies es fan còmodament des de caseta amb un telèfon. No sé on ho han degut veure això? (a excepció dels articulistes i alguns referents televisius com el Cuní, és clar)
El mateix diccionari ho diu:
"reportero, -ra adj./s. m. y f. Se aplica al periodista que se dedica a elaborar reportajes o recoge noticias en el lugar en que se producen."
El problema? que no diem que som reporters, sinó que som periodistes i que quan dius reporter i els expliques què fas, després de la "lògica pregunta", el sistema acaba tenint la conclusió que "ets periodista" i ja està.
Novament, la desgràcia del sistema i la no regulació del sector m'ha dut a una situació que no desitjaria ni al meu pitjor enemic (si el tingués, que espero que no). Cal regular, ja, el sector periodístic i establir legalment quina funció és per cada periodista i que quedi clar quina feina desenvolupa cadascú, reporter, articulista, tertulià, etc. Periodista és molt genèric i du a situacions com la que estic vivint ara jo.
En aquests moments no sé si cagar-me en la mútua Activa que, veient que li costava diners, se m'ha tret de sobre el més ràpid possible (la baixa era d'abril i avui ja m'han fet passar pel Tribunal Mèdic -MC va trigar més i em va donar més marge de confiança, a banda que no em cridaven a revisió cada 15 dies, sinó cada mes, és a dir, tenia en compte la meva situació delicada); Si fer-ho en la metgessa de l'ICAM, (homònima de cognom) que, per més que li he dit que encara queda una petita esperança amb un tractament que s'està estudiant si podria funcionar, ha tirat pel recte i m'ha enviat a Incapacitat; O en la Seguretat Social, que és qui fins ara ha decidit que no sóc prou incapacitada perquè, segons considera, puc treballar sense necessitat de moure'm, malgrat la realitat és que he de caminar amb dues crosses, amb una fèrula al peu esquerra per limitar els moviments laterals i amb una bota, a vegades, al peu dret (el més afectat) perquè quedi protegit. Ei, però tot i això, es veu que puc treballar tranquil.lament...En fi, sense comentaris.
Ah! i sense parlar del gruix de medicació que prenc dia a dia que fa que em pugui mantenir desperta i plenament conscient només entre les 13 i les 16 hores i entre les 19 i les 00 hores. Un horari estupendu per qualsevol treballador...
En definitiva, que això és un "suma i sigue" que fa que cada vegada menys cregui en el sistema i que fa que creixi el meu emprenyament per tot. Això si, els ànims no em falten.
Salut per totes i tots, i que mai, mai, mai, mai us hagueu de veure en aquesta situació.
La raó? senzilla, sóc autònoma i, per tant, no tinc dret a l'anomenada Parcial que em permetria treballar només el temps que la malaltia em permeti. Però no. Els autònoms no tenim dret a això i per tant la incapacitat que es demana és la "total pel lloc de treball habitual".
És a dir, en cas que me la donin seria una pensió d'uns 300 euros al mes i haver de buscar una feina nova. Això si me la donen!
El que ha passat fins ara és que se m'ha denegat, perquè la Seguretat Social entén que la meva feina es pot fer sense haver de moure's de casa o la redacció. És a dir, es pensen que tots els diaris, revistes, reportatges, notícies es fan còmodament des de caseta amb un telèfon. No sé on ho han degut veure això? (a excepció dels articulistes i alguns referents televisius com el Cuní, és clar)
El mateix diccionari ho diu:
"reportero, -ra adj./s. m. y f. Se aplica al periodista que se dedica a elaborar reportajes o recoge noticias en el lugar en que se producen."
El problema? que no diem que som reporters, sinó que som periodistes i que quan dius reporter i els expliques què fas, després de la "lògica pregunta", el sistema acaba tenint la conclusió que "ets periodista" i ja està.
Novament, la desgràcia del sistema i la no regulació del sector m'ha dut a una situació que no desitjaria ni al meu pitjor enemic (si el tingués, que espero que no). Cal regular, ja, el sector periodístic i establir legalment quina funció és per cada periodista i que quedi clar quina feina desenvolupa cadascú, reporter, articulista, tertulià, etc. Periodista és molt genèric i du a situacions com la que estic vivint ara jo.
En aquests moments no sé si cagar-me en la mútua Activa que, veient que li costava diners, se m'ha tret de sobre el més ràpid possible (la baixa era d'abril i avui ja m'han fet passar pel Tribunal Mèdic -MC va trigar més i em va donar més marge de confiança, a banda que no em cridaven a revisió cada 15 dies, sinó cada mes, és a dir, tenia en compte la meva situació delicada); Si fer-ho en la metgessa de l'ICAM, (homònima de cognom) que, per més que li he dit que encara queda una petita esperança amb un tractament que s'està estudiant si podria funcionar, ha tirat pel recte i m'ha enviat a Incapacitat; O en la Seguretat Social, que és qui fins ara ha decidit que no sóc prou incapacitada perquè, segons considera, puc treballar sense necessitat de moure'm, malgrat la realitat és que he de caminar amb dues crosses, amb una fèrula al peu esquerra per limitar els moviments laterals i amb una bota, a vegades, al peu dret (el més afectat) perquè quedi protegit. Ei, però tot i això, es veu que puc treballar tranquil.lament...En fi, sense comentaris.
Ah! i sense parlar del gruix de medicació que prenc dia a dia que fa que em pugui mantenir desperta i plenament conscient només entre les 13 i les 16 hores i entre les 19 i les 00 hores. Un horari estupendu per qualsevol treballador...
En definitiva, que això és un "suma i sigue" que fa que cada vegada menys cregui en el sistema i que fa que creixi el meu emprenyament per tot. Això si, els ànims no em falten.
Salut per totes i tots, i que mai, mai, mai, mai us hagueu de veure en aquesta situació.
dijous, 8 d’agost del 2013
Quan deixem de ser persones per ser números
Ahir va ser uns dies de la meva vida en què més ràbia vaig sentir. A les sis de la tarda vaig rebre una trucada que m'informava de la mort d'un bon amic. Una bona persona, un gran professional, un magnífic company de festa. La ràbia em va venir quan vaig pensar el motiu de la mort. No era per malaltia, ni per accident de trànsit, no. L'ha matat aquesta nova societat.
El Rafa era un periodista de la generació dels qui tenim 40 anys i pico. D'aquells que treballàvem des dels 18 anys, que vam començar sense cobrar i que, malgrat això, ens hi dedicàvem com si ens anés la vida.
Una generació perduda ara perquè mai hauriem pensat que poguéssim passar a ser prescindibles. No només per la valia professional, que en Rafita en tenia i molta, sinó perquè l'havíem aconseguit acumulant molta experiència començant des de 0.
Èrem uns apassionats del periodisme i el duiem a la venes. De fet, sempre hem tingut la impressió que no sabem fer res més. Els més joves, molts, han aconseguit reciclar-se. Però als de 40, això ens costa més. I a més, veiem com s'ha corromput el sistema.
Abans, et presentaves a la redacció d'un diari, o una ràdio o una televisió de poble, i tard o d'hora et cridaven. Ara, la crisi s'ho ha endut tot i només queden alguns supervivients, alguns d'ells gràcies a padrins que els han mantingut i encara mantenen en el sistema.
Nosaltres no vam saber buscar padrins, la nostra carta de presentació era la feina que anàvem fent voluntariosament i mal pagada. Però ni així ens hem salvat.
Malauradament, molts hem passat de ser persones a ser números. I al Rafa li va passar això. I el Rafa no sabia estar quiet. Necessitava moure's. Mereixia continuar movent-se. Però la nova societat ja l'havia desterrat i, malgrat poder fer algunes columnes d'opinió en algun lloc de tant en tant, ja no era el mateix. En Rafa mereixia més. Molt més.
Senyors que estan gestionant els mitjans de comunicació i que decideixen el nostre futur; No som números, som persones!!!
Rafa, descansa en pau, mentre nosaltres recordarem la teva passió pel Nàstic, pel Madrid (malgrat ens pesava), per la feina, per Gijón i pels amics que ara deixes amb el cor encongit.
dimarts, 6 d’agost del 2013
Benvolgut Doctor:
Benvolgut Doctor,
Escric aquesta carta perquè quan em trobo cara a cara amb vostè té massa pressa per escoltar-me. Diuen que a la Sanitat Pública, els metges tenen 5 minuts per visita. Pel que veig a la Privada, si véns de mútua almenys, passa el mateix.
Com ja sap, em vaig maltrencar el tormell (fractura trimaleolar) i sembla que després s'ha originat una síndrome (li dic malaltia, però el terme real és sindrome) anomenat Síndrome de Dolor Regional Complexe (SDRC). He decidit dir-li així, amb totes les seves lletres, perquè l'abreviatura que sempre he usat de Shüdeck començo a adonar-me que comporta equivocació.
Jo quan el veig li dic que em fa mal, que sento arrampades, que no puc estar més de 3 hores assegudes i que no puc caminar 100 metres sense ressentir-me i sempre, sempre, sempre li repeteixo que el problema no és el dolor del moment, sinó el que va créixent a mesura que va passant els minuts després d'haver fet alguna d'aquestes coses.
Ah i no parlem que em caigui alguna cosa (unes claus mateixes) al peu o que em doni de manera accidental un mínim copet. Llavors veig les estrelles durant almenys un parell de dies.
M'agradaria tenir respostes ja siguin positives o negatives, però tenir un final. Les proves ja no aporten res. Ja podem fer gammagrafies, ressonàncies o, com he fet recentment de motu propi per aclarir més les coses, un ecodoppler de la circulació a les cames o, la més dolorosa de totes, l'electromiografia. Ja res aporta res. Només a les radiografies i densitometries es veu certa descalcificació.
Li explico què em passa més detalladament perquè ho conegui. M'adormo gràcies a les pastilles i, es veu que em passo bona part de la nit tenint espasmes al peu. M'aixeco amb el peu adolorit, com si li haguessin pegat un centenar de patades. A aquest dolor el gradúo com 3-4. No poso un 0,1 o 2 perquè sempre, sempre, tinc dolor. Un doloret constant al que un s'hi va acostumant, però que molesta i molt.
Després m'assec a l'estudi i llavors he de controlar l'estona, perquè si passo més de 2 o 3 hores asseguda, implica que després ja no em podré moure durant una bona estona. Ni estirada s'atura el dolor. Però ja he dit, el pitjor són les arrampades. Mai sé quan poden venir. Estàs estirat i de sobte tens una arrampada al peu que et recorre tot el cos i ja està. Ja no es pot fer res, estem a les graduacions de 7 a 10, depenent del que puguin durar.
Per culpa de tot això, he deixat d'anar als llocs, he anat perdent amics a qui ja no veig perquè per mi conduïr és una tortura, i he deixat de poder actuar com una persona normal. Ara, a l'atur, no sé què pot ser de mi.
Com sap, des de fa un temps, prenc les següents medicacions: neurontin, tramadol, deprelio, rivotril, iddeos, fosavance i darrerament hi hem incorporat el Versatis, un pegat de lidocaína que em fa portar una mica millor això.
Ja porto massa temps escrivint. Per això, deixo per la segona part altres símptomes com la desregulació de la temperatura del peu o la sequedat de la pell al voltant i els que jo anomeno efectes col.laterals: que el peu bo està començant a deixar de ser bo perquè després de 4 anys no pot aguantar més el pes del cos i de l'esquena... millor que no en parlem.
Escric aquesta carta perquè quan em trobo cara a cara amb vostè té massa pressa per escoltar-me. Diuen que a la Sanitat Pública, els metges tenen 5 minuts per visita. Pel que veig a la Privada, si véns de mútua almenys, passa el mateix.
Com ja sap, em vaig maltrencar el tormell (fractura trimaleolar) i sembla que després s'ha originat una síndrome (li dic malaltia, però el terme real és sindrome) anomenat Síndrome de Dolor Regional Complexe (SDRC). He decidit dir-li així, amb totes les seves lletres, perquè l'abreviatura que sempre he usat de Shüdeck començo a adonar-me que comporta equivocació.
Jo quan el veig li dic que em fa mal, que sento arrampades, que no puc estar més de 3 hores assegudes i que no puc caminar 100 metres sense ressentir-me i sempre, sempre, sempre li repeteixo que el problema no és el dolor del moment, sinó el que va créixent a mesura que va passant els minuts després d'haver fet alguna d'aquestes coses.
Ah i no parlem que em caigui alguna cosa (unes claus mateixes) al peu o que em doni de manera accidental un mínim copet. Llavors veig les estrelles durant almenys un parell de dies.
M'agradaria tenir respostes ja siguin positives o negatives, però tenir un final. Les proves ja no aporten res. Ja podem fer gammagrafies, ressonàncies o, com he fet recentment de motu propi per aclarir més les coses, un ecodoppler de la circulació a les cames o, la més dolorosa de totes, l'electromiografia. Ja res aporta res. Només a les radiografies i densitometries es veu certa descalcificació.
Li explico què em passa més detalladament perquè ho conegui. M'adormo gràcies a les pastilles i, es veu que em passo bona part de la nit tenint espasmes al peu. M'aixeco amb el peu adolorit, com si li haguessin pegat un centenar de patades. A aquest dolor el gradúo com 3-4. No poso un 0,1 o 2 perquè sempre, sempre, tinc dolor. Un doloret constant al que un s'hi va acostumant, però que molesta i molt.
Després m'assec a l'estudi i llavors he de controlar l'estona, perquè si passo més de 2 o 3 hores asseguda, implica que després ja no em podré moure durant una bona estona. Ni estirada s'atura el dolor. Però ja he dit, el pitjor són les arrampades. Mai sé quan poden venir. Estàs estirat i de sobte tens una arrampada al peu que et recorre tot el cos i ja està. Ja no es pot fer res, estem a les graduacions de 7 a 10, depenent del que puguin durar.
Per culpa de tot això, he deixat d'anar als llocs, he anat perdent amics a qui ja no veig perquè per mi conduïr és una tortura, i he deixat de poder actuar com una persona normal. Ara, a l'atur, no sé què pot ser de mi.
Com sap, des de fa un temps, prenc les següents medicacions: neurontin, tramadol, deprelio, rivotril, iddeos, fosavance i darrerament hi hem incorporat el Versatis, un pegat de lidocaína que em fa portar una mica millor això.
Ja porto massa temps escrivint. Per això, deixo per la segona part altres símptomes com la desregulació de la temperatura del peu o la sequedat de la pell al voltant i els que jo anomeno efectes col.laterals: que el peu bo està començant a deixar de ser bo perquè després de 4 anys no pot aguantar més el pes del cos i de l'esquena... millor que no en parlem.
diumenge, 14 de juliol del 2013
De gats
Com no tinc ja res a dir, de moment el blog es convertirà en un blog d'imatges i videos dels meus gats. Ja, si de cas, quan acabi la calor, torno a posar-me a escriure.
Espero que gaudiu veient les xorrades del Browny i la Nely
BONES VACANCES!!!
diumenge, 23 de juny del 2013
Un sector que es nega a morir
El del periodisme és un sector que es resisteix a morir. Malgrat empresaris sense escrúpols, gestors totalment ineficaços, mala fama, etc, els periodistes volem continuar fent la nostra feina. D'acord, entenem que és una tasca privilegiada, de vocació que es diu i, com ens agrada tant, ens neguem a que tercers acabin amb nosaltres.
L'evidència més clara són el conjunt de bloggers o diaris digitals sorgits recentment per part de periodistes acomiadats en els últims mesos o anys. Puc esmentar, per exemple, el Circ de Tarragona de l'exPunt, Sergi Casado, un diari de proximitat sobre la ciutat on viu.
També com a tarragoní que és i periodista de "solera" que es diu, hi ha el Fet a Tarragona, de l'ex director (sí, he dit bé, Director!) de Tarragona Ràdio, Ricard Lahoz, un mitjà que s'endinsa més en la crònica i la reflexió, a l'estil del grandíssim Josep Baiges a El món de Reus , una pàgina amb moltíssima acceptació a la ciutat i de la qual n'ha sortit un llibre (no sé sap si igual n'hi ha un segon) i que ara es pren un descans per vacances. No m'estranya.
En l'àmbit dels esports cal anomenar Camp d'Esports de l'exDiari de Tarragona, Carles Gosàlbez. I segur que me'n deixo molts... Ja abans havien aparegut Tarragona21 sobre l'actualitat a Tarragona; l'Octavi Saumell (encara amb feina al Diari de Tarragona) té un blog on penja les seves reflexions entorn de diversos aspectes, sobretot polítics, de la ciutat, etc.
I a Reus, conviuen des de fa ja un temps tres diaris digitals Reus Directe; Reus Digital i Del Camp.Cat (aquest darrer, des de la seva vinculació a Nació Digital, abraça un àmbit d'informació més extens). A més, també hi ha la revista en format paper i digital NW, on abunden les primícies sobre temes de Reus.
I no només existeixen aquestes iniciatives (per cert, els qui també tingueu alguna iniciativa similar que no hagi anomenat, la podeu esmentar a l'apartat de comentaris), sinó que d'altres periodistes a l'atur estan emprenent nous camins en el món de la comunicació com Ruth Troyano (exCap de Premsa de la Delegació de la Generalitat a Tarragona!) que ha aprofitat una de les seves passions: el vi, per donar-li el tomb i explicar-lo en un mitjà on, malgrat no es pot veure ni olorar, gràcies a les seves paraules, un se'n pot fer una idea de com és a Vi-Moments-Persones.
Altres que s'estan obrint camí reaprenent de nou són l'Isaac Albesa, un altre exDiari de Tarragona, que s'ha convertit en un periodista-orquestra capaç de comunicar, amb solvència, sobre vi, productes gastronòmics o esdeveniments musicals; la Yolanda Fernández i la Irene Valdivieso (exCaps de Comunicació de l'Ajuntament de Mont-roig!) que estan iniciant una nova aventura de comunicació de continguts amb La Lleonera; i molts altres que estan pensant com reinventar-se i amb idees al cap que, segurament, ben aviat fructificaran.
A grans trets el que vull dir és que el periodista, sigui a l'atur o no, té ganes de fer periodisme. De fet, a alguns el malaurat acomiadament els ha servit per fer el periodisme que ells/elles volen; explicar les seves històries i com les decideixen.
I una altra mostra d'aquesta negativa a la mort del periodisme és La Canallesca, un espai de reflexió entorn el sector per on ja hi han passat grans professionals com Rosa María Calaf, Toni Aira, Lluís Bessets, etc, fins a una vintena!
I, tot i ser 2.0 amb un paper important de les xarxes socials, es fa a l'antiga, és a dir, amb un sopar amb bon vi on va discorrent el debat entre el professional, a qui moltes vegades hem admirat i volgut ser com ell/ella, i el periodista local de les comarques de Tarragona i on no hi ha distàncies entre uns i altres.
Segurament, els grans empresaris i polítics volen un periodisme dirigit, de seguidisme. Però el periodista de raça sap què ha de ser el periodisme i, per això, quan ja no se l'ha deixat fer des d'una redacció i amb una nòmina mensual, s'està espavilant per fer-ho des de casa, buscant-se la vida, però a l'estil i guia que un vol.
Ara, però, cal començar a dissenyar estratègies per poder fer que aquestes petites branques brollin i puguin ser rendibles. Això s'ha de pensar bé i potser en alguns casos caldria buscar sinergies per emprendre iniciatives comunes o posar en comú el que s'ha engegat de manera solitària. Això ja s'haurà d'anar veient.
El que queda clar és que qui és periodista, el de debò, ho és per sempre, malgrat les circumstàncies!
Per això, TOTS I TOTES ens mereixem la Petxina Daurada que, recentment, ens ha atorgat el Col.legi de Periodistes i la menció de la qual vaig tenir l'honor de llegir en la festa d'aquest dijous, de manera emotiva, gràcies al text que adjunto i que va escriure de manera brillant, l'exPresident a Tarragona del Col.legi, Ignasi Soler.
L'evidència més clara són el conjunt de bloggers o diaris digitals sorgits recentment per part de periodistes acomiadats en els últims mesos o anys. Puc esmentar, per exemple, el Circ de Tarragona de l'exPunt, Sergi Casado, un diari de proximitat sobre la ciutat on viu.
També com a tarragoní que és i periodista de "solera" que es diu, hi ha el Fet a Tarragona, de l'ex director (sí, he dit bé, Director!) de Tarragona Ràdio, Ricard Lahoz, un mitjà que s'endinsa més en la crònica i la reflexió, a l'estil del grandíssim Josep Baiges a El món de Reus , una pàgina amb moltíssima acceptació a la ciutat i de la qual n'ha sortit un llibre (no sé sap si igual n'hi ha un segon) i que ara es pren un descans per vacances. No m'estranya.
En l'àmbit dels esports cal anomenar Camp d'Esports de l'exDiari de Tarragona, Carles Gosàlbez. I segur que me'n deixo molts... Ja abans havien aparegut Tarragona21 sobre l'actualitat a Tarragona; l'Octavi Saumell (encara amb feina al Diari de Tarragona) té un blog on penja les seves reflexions entorn de diversos aspectes, sobretot polítics, de la ciutat, etc.
I a Reus, conviuen des de fa ja un temps tres diaris digitals Reus Directe; Reus Digital i Del Camp.Cat (aquest darrer, des de la seva vinculació a Nació Digital, abraça un àmbit d'informació més extens). A més, també hi ha la revista en format paper i digital NW, on abunden les primícies sobre temes de Reus.
I no només existeixen aquestes iniciatives (per cert, els qui també tingueu alguna iniciativa similar que no hagi anomenat, la podeu esmentar a l'apartat de comentaris), sinó que d'altres periodistes a l'atur estan emprenent nous camins en el món de la comunicació com Ruth Troyano (exCap de Premsa de la Delegació de la Generalitat a Tarragona!) que ha aprofitat una de les seves passions: el vi, per donar-li el tomb i explicar-lo en un mitjà on, malgrat no es pot veure ni olorar, gràcies a les seves paraules, un se'n pot fer una idea de com és a Vi-Moments-Persones.
Altres que s'estan obrint camí reaprenent de nou són l'Isaac Albesa, un altre exDiari de Tarragona, que s'ha convertit en un periodista-orquestra capaç de comunicar, amb solvència, sobre vi, productes gastronòmics o esdeveniments musicals; la Yolanda Fernández i la Irene Valdivieso (exCaps de Comunicació de l'Ajuntament de Mont-roig!) que estan iniciant una nova aventura de comunicació de continguts amb La Lleonera; i molts altres que estan pensant com reinventar-se i amb idees al cap que, segurament, ben aviat fructificaran.
A grans trets el que vull dir és que el periodista, sigui a l'atur o no, té ganes de fer periodisme. De fet, a alguns el malaurat acomiadament els ha servit per fer el periodisme que ells/elles volen; explicar les seves històries i com les decideixen.
I una altra mostra d'aquesta negativa a la mort del periodisme és La Canallesca, un espai de reflexió entorn el sector per on ja hi han passat grans professionals com Rosa María Calaf, Toni Aira, Lluís Bessets, etc, fins a una vintena!
I, tot i ser 2.0 amb un paper important de les xarxes socials, es fa a l'antiga, és a dir, amb un sopar amb bon vi on va discorrent el debat entre el professional, a qui moltes vegades hem admirat i volgut ser com ell/ella, i el periodista local de les comarques de Tarragona i on no hi ha distàncies entre uns i altres.
Segurament, els grans empresaris i polítics volen un periodisme dirigit, de seguidisme. Però el periodista de raça sap què ha de ser el periodisme i, per això, quan ja no se l'ha deixat fer des d'una redacció i amb una nòmina mensual, s'està espavilant per fer-ho des de casa, buscant-se la vida, però a l'estil i guia que un vol.
Ara, però, cal començar a dissenyar estratègies per poder fer que aquestes petites branques brollin i puguin ser rendibles. Això s'ha de pensar bé i potser en alguns casos caldria buscar sinergies per emprendre iniciatives comunes o posar en comú el que s'ha engegat de manera solitària. Això ja s'haurà d'anar veient.
El que queda clar és que qui és periodista, el de debò, ho és per sempre, malgrat les circumstàncies!
Per això, TOTS I TOTES ens mereixem la Petxina Daurada que, recentment, ens ha atorgat el Col.legi de Periodistes i la menció de la qual vaig tenir l'honor de llegir en la festa d'aquest dijous, de manera emotiva, gràcies al text que adjunto i que va escriure de manera brillant, l'exPresident a Tarragona del Col.legi, Ignasi Soler.
dijous, 23 de maig del 2013
La prescindibilitat en un país que s'enfonsa
Ja fa un mes que em van acomiadar i sembla que hagi passat un any. En aquests dies, reflexionant, m'he adonat que hi ha una cosa que no assumíem mai, però que és ben certa: la prescindibilitat del treballador. I dic del treballador en general, perquè no em vull referir només a mi.
Imprescindible és allò o aquell de què no es pot prescindir. Prescindir, d'acord amb el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, és: "No tenir en compte una persona o una cosa i fer com si no existís".
Imprescindible és allò o aquell de què no es pot prescindir. Prescindir, d'acord amb el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, és: "No tenir en compte una persona o una cosa i fer com si no existís".
Doncs els treballadors som això: persones a qui, en algun moment de la vida, ja no se'ls te en compte. Abans, això passava amb la jubilació. Després van arribar les prejubilacions. Ara, és l'atur.
Visc en un país on una quarta part de la població és prescindible. La llàstima és que aquesta part de la ciutadania en molts casos és més que vàlida per desenvolupar la feina per la qual està qualificada i, fins i tot, d'altres.
Mentre, els qui decideixen que són prescindibles són, a vegades (i no de manera poc freqüent), individus sense formació o amb poques llums que estan a dalt de tot per haver fet coses que es considerarien en alguns casos, fins i tot, inmorals o per un estil de contractació molt estès aquí que és l'amiguisme, el ser membre de partit o el caure bé.
Un país que fa fora, primer del seu lloc de treball i després, fins i tot, del país, els treballadors qualificats i es queda amb molts ineptes, és un país que no pot avançar. Un país amb un índex superior al 25% d'atur, és un país enfonsat.
El més greu no és això. El pitjor és que no es busquen solucions. Aquest és un país governat per escalfacadires. Un president del Govern que no dóna confiança i un expresident del Govern, curiosament, del mateix partit que, al damunt, dissenteix de les mesures dutes a terme pels, en el seu moment, subordinats, i que amenaça amb tornar. Així difícilment s'avançarà en l'important.
És un país governat pel soroll. Qualsevol petita incidència s'utilitza per criticar la resta i amagar aquest desgovern. Un país que no sap on va i que, espero, no arribi a la deriva. El temps ho dirà. Mentrestant, més imprescindibles que s'han tornat prescindibles, al carrer. Trist. Molt trist.
divendres, 10 de maig del 2013
Una nit molt especial
La d'ahir va ser una nit molt especial.
Com alguns ja sabeu, Ràdio Associació de Catalunya ha guardonat la Xarxa Territorial de Catalunya Ràdio, és a dir els ja excorresponsals, amb la Menció Honorífica.
La vam anar a recollir uns quants aquest dijous 9 de maig. Però no cal dir que és un Premi pels 30 corresponsals acomiadats per una decisió política l'1 de maig.
Va ser una gal.la en el to que a mi m'agrada. Reivindicant Catalunya i criticant Lapao's i altres agressions que de manera constant estan fent a Catalunya des de fora (no cal dir on, oi?).
Em va encantar quan el president de Radio Associació, Jordi Margarit, (que només entrar a l'escenari es va cuidar de posar l'estelada ben col.locada i visible) va explicar l'anècdota que un dia estava Pompeu Fabra caminant amb un aprenent i aquest es va adonar que hi havia una tifa de gos al terra que Fabra anava a trepitjar.
L'aprenent li va dir, "vagi amb compte, Mestre", però va ser tard i Fabra la va trepitjar. Aleshores li va dir a l'aprenent: "Escolti, jove, hi ha ocasions on el millor es dir "OJU"". Margarit va utilitzar aquest Oju per alertar que el que ara està passant s'ha de tallar. No hem d'arribar ni a apropar-nos a la tifa.
Lògicament, no tot van ser proclames independentistes, al mateix temps, es va reivindicar la feina del periodista, dels qui es dediquen (fins fa poc podia dir dediquem) a la ràdio, a comunicar, a tenir una espècie d'enllaç habitual amb persones que ni tan sols coneixem.
En aquest sentit, va ser un moment especial (al marge de quan vam recollir el guardó enmig d'una grandíssima i emocionant ovació) quan dues dones se'ns van apropar i ens van dir que eren oients habituals de Catalunya Ràdio i Catalunya Informació i que volien posar cara a les veus que ja coneixien. A mi em van preguntar que qui era i no vaig poder estar de dir-los: Sóc Núria Valls, Catalunya Ràdio, Reus. És el que he estat els darrers 14 anys i m'està sent complicat assumir que ja no ho sóc.
Una gal.la amena, amb moltes persones importants, però al mateix temps també molts anònims, que vaig poder compartir amb un grupet de persones magnífiques, que espero que ja els pugui anomenar amics i amigues i que són els excorresponsals de Catalunya Ràdio.
Ens vam conèixer tard, però hi he trobat un feed back similar o igual al que tenia amb els periodistes de Reus amb qui cada dia compartia hores de rodes de premsa, plens, actes i, no ho negaré, alguns cafès.
Força i Ànims a totes i tots i gràcies a Ràdio Associació de Catalunya per reconèixer la feina feta pels #corresponsalscatradio.
Aquestes són les paraules que va adreçar M. Lluïsa Solé (corresponsal fins ara al Pla d'Urgell), en representació de totes i tots, en el discurs d'agraïment:
 |
| Josep Ferrer (Baix Llobregat), Marta Rodríguez (Gironès), Lluïsa Solé (Pla d'Urgell), Txe Arana (conductora de la Gal.la), Albert Segura (Vallès Occidental), Jo mateixa (Baix Camp) i Fàtima Alemany (Osona) |
dimarts, 30 d’abril del 2013
Aferrada a un micro en un dia trist
Avui és un dia trist. Estic fora des del 12 d'abril, però avui ja hi serem tots. Durant aquests dies, per diverses circumstàncies, he estat molt amb contacte amb alguns companys i he vist que tots teniem el mateix sentiment i tots havíem passat pel mateix.
Avui Catalunya Ràdio prescindeix, en principi de manera definitiva, dels seus corresponsals de territori, entre ells, prescindeix, després de 14 anys de servei i una cama destrossada de per vida, de mi.
És un dia trist, pel que suposa. A partir d'ara, la informació dels corresponsals la cobriran, com puguin, els quatre redactors que queden a Tarragona (i cal tenir en compte que hi ha un ERO més que possible per l'aire) i allà on no s'arribi, ACN i la Xarxa de Comunicació Local, és a dir, les ràdios locals. Igual serveix per revitalitzar Punt6, almenys seria una bona notícia.
Tinc un micròfon de la ràdio que si no me l'haguéssin canviat fa uns mesos, ja compliria 14 anys. I no el vull tornar. Per una estranya raó: si el tinc, és com si no s'acabi tot encara. Però l'he de tornar. No és meu. Pertany a la ràdio. Però ja no és la mateixa ràdio que fa uns anys.
Ja a la retornada, es notava que havien canviat coses. No es demanaven tantes cròniques, havies de fer mans i mànigues per fer alguna cosa similar a un sou i notaves una recança constant quan intentava fer més cròniques.
Era una ràdio segrestada pels números. Ens van retallar les cròniques a fer per, així, segons se'm va comunicar, no s'hauria de prendre la mesura de desmantellar les corresponsalies. Això va ser fa uns tres mesos.
Vam patir, pensant, il.lusos nosaltres, que si fèiem aquest sacrifici ens en sortiríem. No podia ser. La decisió estava presa des de feia temps. Diuen que no els surten els números. No crec que retallar 125.000 euros l'any, fent fora a 30 persones, sigui un gran estalvi, tenint en compte que hi ha professionals en aquesta mateixa emissora que cobren aquesta quantitat ells sols. Però ja està tot fet.
Avui és un dia trist, perquè ara sí, S'ha acabat. Ja no hi haurà més: Núria Valls, Catalunya Ràdio, Reus. El comiat no ha estat trist del tot. Molts professionals i companys de la casa, amb la boca petita, ens han donat suport. Però n'hi ha hagut alguns que s'han atrevit (malgrat els hi va la cadira) a fer-ho públicament.
Crec que ens ho mereixem. Després dels menyspreus patits aquests dies per la direcció, ens ho mereixem. Perquè han mentit molt i ho ha fet gent que no en té ni punyetera idea de com treballàvem. Un reconeixement públic de la nostra feina, malgrat la Direcció, ens fa continuar creient en les persones.
Avui és un dia trist, però (com deia la pel.lícula) demà serà un altre dia.
Gràcies a tots els qui m'heu ajudat en aquest camí.
Us deixo un dels reconeixements més emotiu i maco que se'ns ha fet aquests dies i el record que per nosaltres s'ha tingut des de la Delegació de Tarragona.
Gràcies Manel, Carme, Tomàs, Miquel, Carles, Ricard, Jordi i als qui heu estat compartint aquests anys de ràdio amb mi.
Avui Catalunya Ràdio prescindeix, en principi de manera definitiva, dels seus corresponsals de territori, entre ells, prescindeix, després de 14 anys de servei i una cama destrossada de per vida, de mi.
És un dia trist, pel que suposa. A partir d'ara, la informació dels corresponsals la cobriran, com puguin, els quatre redactors que queden a Tarragona (i cal tenir en compte que hi ha un ERO més que possible per l'aire) i allà on no s'arribi, ACN i la Xarxa de Comunicació Local, és a dir, les ràdios locals. Igual serveix per revitalitzar Punt6, almenys seria una bona notícia.
Tinc un micròfon de la ràdio que si no me l'haguéssin canviat fa uns mesos, ja compliria 14 anys. I no el vull tornar. Per una estranya raó: si el tinc, és com si no s'acabi tot encara. Però l'he de tornar. No és meu. Pertany a la ràdio. Però ja no és la mateixa ràdio que fa uns anys.
Ja a la retornada, es notava que havien canviat coses. No es demanaven tantes cròniques, havies de fer mans i mànigues per fer alguna cosa similar a un sou i notaves una recança constant quan intentava fer més cròniques.
Era una ràdio segrestada pels números. Ens van retallar les cròniques a fer per, així, segons se'm va comunicar, no s'hauria de prendre la mesura de desmantellar les corresponsalies. Això va ser fa uns tres mesos.
Vam patir, pensant, il.lusos nosaltres, que si fèiem aquest sacrifici ens en sortiríem. No podia ser. La decisió estava presa des de feia temps. Diuen que no els surten els números. No crec que retallar 125.000 euros l'any, fent fora a 30 persones, sigui un gran estalvi, tenint en compte que hi ha professionals en aquesta mateixa emissora que cobren aquesta quantitat ells sols. Però ja està tot fet.
Avui és un dia trist, perquè ara sí, S'ha acabat. Ja no hi haurà més: Núria Valls, Catalunya Ràdio, Reus. El comiat no ha estat trist del tot. Molts professionals i companys de la casa, amb la boca petita, ens han donat suport. Però n'hi ha hagut alguns que s'han atrevit (malgrat els hi va la cadira) a fer-ho públicament.
Crec que ens ho mereixem. Després dels menyspreus patits aquests dies per la direcció, ens ho mereixem. Perquè han mentit molt i ho ha fet gent que no en té ni punyetera idea de com treballàvem. Un reconeixement públic de la nostra feina, malgrat la Direcció, ens fa continuar creient en les persones.
Avui és un dia trist, però (com deia la pel.lícula) demà serà un altre dia.
Gràcies a tots els qui m'heu ajudat en aquest camí.
Us deixo un dels reconeixements més emotiu i maco que se'ns ha fet aquests dies i el record que per nosaltres s'ha tingut des de la Delegació de Tarragona.
Gràcies Manel, Carme, Tomàs, Miquel, Carles, Ricard, Jordi i als qui heu estat compartint aquests anys de ràdio amb mi.
divendres, 26 d’abril del 2013
Prou Mentides!!!! Carta oberta a la direcció de Catalunya Ràdio
Benvolgut,
Ens vau acomiadar afirmant que prescindien de les nostres col.laboracions "esporàdiques". Va ser en un mail enviat per Francesc Cano, director d'Informatius de Catalunya Ràdio.
El Sr Brauli Duart, president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), el mateix dia enviava una carta als alcaldes on deia que ara la cobertura de les comarques serà més eficient ja que es comptarà amb recursos propis per la cobertura de la informació local en la dinàmica dels serveis informatius de Catalunya Ràdio i Catalunya Informació, que fins ara es feia parcialment amb recursos externs.
I avui llegeixo que el Sr Fèlix Riera, director de Catalunya Ràdio ha gosat dir que, a partir d'ara, la informació territorial estarà garantida mitjançant treballadors a temps complet, mentre que els corresponsals ho feien "parcialment".
Ja n'hi ha prou!!!
Ni hem treballat esporàdicament, ni parcialment, ni a temps parcial. Què es creuen que som? Miri's bé els llistats de facturacions, Sr Riera i s'adonarà que de parcial, res de res. Vostè no sap ni qui som, ni què cobríem, ni com ho feiem.
Li ho explicaré: Per Catalunya Ràdio i Catalunya Informació, molts, per no dir tots els qui erem corresponsals hem deixat d'assistir a festes familiars, hem deixat d'anar al cine o a prendre alguna cosa amb els amics, molt sovint; hem perdut amistats i parelles perquè era difícil compaginar-ho amb la feina, amb un mòbil que no parava de sonar per dir-te "ves aquí que hi ha tal..." "o mira què ha passat allà, t'hi pots apropar?"... "Pots esbrinar alguna cosa sobre tal?..." i així sense parar.
Ens han trucat a la una de la matinada, a les tres, a les cinc, a les sis, a mitjanit, sempre què volien perquè SEMPRE teniem el mòbil engegat i amb bateria. Ho fèiem perquè ens agrada aquesta feina, però aquest menysteniment continuat que estem rebent en els darrers dies per la seva banda, ens ofèn.
Hem cobert judicis de més de cinc hores, incendis de més de 10 hores, hem estat sempre al peu del canó i vostè gosa dir que treballàvem "parcialment"??? Li hauria de fer vergonya.
A un company li van cremar el cotxe durant una manifestació, una altra havia d'enviar cròniques de matinada perquè era quan acabava el ple (llarg) de la zona que cobria, una altra està invalida de per vida per una tonta caiguda després de treballar 15 dies seguits per la ràdio... i en puc explicar molts i molts més de casos.
Sincerament, espero que aquells a qui s'adreça explicant-li aquest model meravellós que vol implantar (i que suposa el centralisme total perquè el que fèiem 30 no ho poden fer, per molt que ho intentin, 13), no el creguin. Espero que en algun moment, tot torni al seu lloc.
El nou model suposa la desaparició del territori. Com ja s'ha dit moltes vegades, els 30 que ja no hi serem el dia 1 de maig, coneixem la gent de la zona i ells ens coneixen a nosaltres i sovint són els qui ens aporten les notícies.
Ens sentim ferits, tristos, indignats, enrabiats, menyspreuats, etc. No es pot tractar a la gent que s'ha deixat la pell per fer les coses bé i amb moltíssima professionalitat, com ho està fent.
De debó, les maneres han estat les pitjors. No ens mereixiem que ens fessiu fora, però molt menys que ens tractessiu així.
Atentament,
Núria Valls, corresponsal durant 14 anys de Reus, Baix Camp i el què convingués a Catalunya Ràdio
i altres molts corresponsals de Catalunya Ràdio
Ens vau acomiadar afirmant que prescindien de les nostres col.laboracions "esporàdiques". Va ser en un mail enviat per Francesc Cano, director d'Informatius de Catalunya Ràdio.
El Sr Brauli Duart, president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), el mateix dia enviava una carta als alcaldes on deia que ara la cobertura de les comarques serà més eficient ja que es comptarà amb recursos propis per la cobertura de la informació local en la dinàmica dels serveis informatius de Catalunya Ràdio i Catalunya Informació, que fins ara es feia parcialment amb recursos externs.
I avui llegeixo que el Sr Fèlix Riera, director de Catalunya Ràdio ha gosat dir que, a partir d'ara, la informació territorial estarà garantida mitjançant treballadors a temps complet, mentre que els corresponsals ho feien "parcialment".
Ja n'hi ha prou!!!
Ni hem treballat esporàdicament, ni parcialment, ni a temps parcial. Què es creuen que som? Miri's bé els llistats de facturacions, Sr Riera i s'adonarà que de parcial, res de res. Vostè no sap ni qui som, ni què cobríem, ni com ho feiem.
Li ho explicaré: Per Catalunya Ràdio i Catalunya Informació, molts, per no dir tots els qui erem corresponsals hem deixat d'assistir a festes familiars, hem deixat d'anar al cine o a prendre alguna cosa amb els amics, molt sovint; hem perdut amistats i parelles perquè era difícil compaginar-ho amb la feina, amb un mòbil que no parava de sonar per dir-te "ves aquí que hi ha tal..." "o mira què ha passat allà, t'hi pots apropar?"... "Pots esbrinar alguna cosa sobre tal?..." i així sense parar.
Ens han trucat a la una de la matinada, a les tres, a les cinc, a les sis, a mitjanit, sempre què volien perquè SEMPRE teniem el mòbil engegat i amb bateria. Ho fèiem perquè ens agrada aquesta feina, però aquest menysteniment continuat que estem rebent en els darrers dies per la seva banda, ens ofèn.
Hem cobert judicis de més de cinc hores, incendis de més de 10 hores, hem estat sempre al peu del canó i vostè gosa dir que treballàvem "parcialment"??? Li hauria de fer vergonya.
A un company li van cremar el cotxe durant una manifestació, una altra havia d'enviar cròniques de matinada perquè era quan acabava el ple (llarg) de la zona que cobria, una altra està invalida de per vida per una tonta caiguda després de treballar 15 dies seguits per la ràdio... i en puc explicar molts i molts més de casos.
Sincerament, espero que aquells a qui s'adreça explicant-li aquest model meravellós que vol implantar (i que suposa el centralisme total perquè el que fèiem 30 no ho poden fer, per molt que ho intentin, 13), no el creguin. Espero que en algun moment, tot torni al seu lloc.
El nou model suposa la desaparició del territori. Com ja s'ha dit moltes vegades, els 30 que ja no hi serem el dia 1 de maig, coneixem la gent de la zona i ells ens coneixen a nosaltres i sovint són els qui ens aporten les notícies.
Ens sentim ferits, tristos, indignats, enrabiats, menyspreuats, etc. No es pot tractar a la gent que s'ha deixat la pell per fer les coses bé i amb moltíssima professionalitat, com ho està fent.
De debó, les maneres han estat les pitjors. No ens mereixiem que ens fessiu fora, però molt menys que ens tractessiu així.
Atentament,
Núria Valls, corresponsal durant 14 anys de Reus, Baix Camp i el què convingués a Catalunya Ràdio
i altres molts corresponsals de Catalunya Ràdio
dijous, 25 d’abril del 2013
No estudieu! Feu-vos d'un partit o hipòcrites
Llegeixo aquesta notícia al Diari de Tarragona i torno a pensar que a l'atur hi ha molta gent vàlida i treballant molt d'inútil
Queda clar. Estudiar, cada vegada serveix per menys. Quànts estudiants, fins i tot amb màsters, hi ha actualment a l'atur? Ens hi hem escarrassat, hi hem deixat hores i nits i, al final, un amiguet de.. o un familiar de... ens passa al davant tenint molta menys acreditació.
Una societat amb més d'un quart de la població a l'atur, no pot avançar. Se'ns va prometre un creixement de l'activitat i, conseqüentment, un creixement de l'ocupació i, com diuen els castellans "Donde dije digo, digo Diego".
Queda clar. Estudiar, cada vegada serveix per menys. Quànts estudiants, fins i tot amb màsters, hi ha actualment a l'atur? Ens hi hem escarrassat, hi hem deixat hores i nits i, al final, un amiguet de.. o un familiar de... ens passa al davant tenint molta menys acreditació.
Una societat amb més d'un quart de la població a l'atur, no pot avançar. Se'ns va prometre un creixement de l'activitat i, conseqüentment, un creixement de l'ocupació i, com diuen els castellans "Donde dije digo, digo Diego".
Jo, ara, formo part del 27% actual. No m'ho esperava. Dues llicenciatures i sempre sense parar, semblava impensable. Però, gairebé es pot dir que ja ho hauria de veure-ho venir. Perquè? Per allò de "Cuando las barbas de tu vecino veas cortar, pon las tuyas a remojar".
Mai, mai, mai havia tingut tot el meu entorn amical a l'atur. Persones que són inquietes, que tenen idees, intel.ligents, amb estudis superiors... Potser aquest és el problema. S'està construint una societat amb una educació retallada (com més burros, més incultes, sense tant coneixements, més fàcils de dominar). Del tema universitari, més val no parlar-ne (matrícules altes perquè només uns quants s'ho puguin permetre); i el periodisme? També retallat.
La retallada del periodisme respon a la necessitat política de tenir una societat pobra, inculta i poc informada. Em recorda una obra de George Orwell... Perquè serà?
dimarts, 23 d’abril del 2013
Debat sobre periodisme en els temps actuals
El Periodisme en temps de crisi és el títol del debat que s'ha fet aquest Sant Jordi a la seu del Col.legi de Periodistes de Catalunya i en què hi han participat Rosa Maria Calaf (excorresponsal de TVE), Saül Gordillo (El Periódico), Gonçal Calvo (Catalunya Ràdio), Joan Roura (TV3) i Josep Molina (ACN).
Es tracta d'un debat emmarcat dins la programació alternativa i reivindicativa de Catalunya Ràdio, on avui es fa vaga en protesta de les retallades i també contra els acomiadaments de la trentena de corresponsals que cobrien el territori.
La transmissió comença amb la salutació d'un històric de Catalunya Ràdio, Joan Anton Ramoneda i, posteriorment, s'entra en el debat on sorgeixen preguntes com: perquè el periodisme està desapareixent? quina evolució pot tenir? o si Tenen sentit periodístic rodes de premsa on no s'admeten preguntes?
Aquí en teniu l'àudio, extret de la web http://totssomcatradio.wordpress.com/
Es tracta d'un debat emmarcat dins la programació alternativa i reivindicativa de Catalunya Ràdio, on avui es fa vaga en protesta de les retallades i també contra els acomiadaments de la trentena de corresponsals que cobrien el territori.
La transmissió comença amb la salutació d'un històric de Catalunya Ràdio, Joan Anton Ramoneda i, posteriorment, s'entra en el debat on sorgeixen preguntes com: perquè el periodisme està desapareixent? quina evolució pot tenir? o si Tenen sentit periodístic rodes de premsa on no s'admeten preguntes?
Aquí en teniu l'àudio, extret de la web http://totssomcatradio.wordpress.com/
dissabte, 20 d’abril del 2013
Gràcies! Gràcies! Gràcies! Gràcies! Gràcies!
Abans que res, disculpeu la trigança (Mai havia imaginat que quedar-se sense feina, portés tanta feina). Per aquestes circumstàncies, fins ara no he pogut tenir una mica de tranquil.litat i intentar expressar aquí el que sento.
Gratitud. Molta gratitud. Un sentiment immens d'alegria, de joia, d'agraïment. Des de dijous, estic en un núvol. Un moment que em guardo per sempre i que intento recordar, paraula per paraula, dia a dia. Fins i tot, he pensat en escriure-ho.
Dijous a la nit, la gent de Reus, amb l'insuperable i estimat Josep Baiges al capdavant, em van fer sentir molt i molt feliç. Per mi, ha estat un dels moments més intensos de la meva vida. No tan sols el reconeixement amb el premi Enganxen (que no sé si el mereixo o no), sinó per l'escalf que em va donar la gent.
Em vaig emocionar. Gairebé em poso a plorar, mentre la Ruth em presentava. (Ruth, hem de quedar un dia perquè ho signis) i després gent que deia el meu nom i es recordava de mi com si jo hagués fet alguna cosa.
La Ruth va dir que jo havia estat mestra. Jo tinc clar que no sóc mestra de ningú, més aviat alumna de molta, moltíssima gent que estava a la platea del teatre Bràvium, fins i tot de la meva estimadíssima i grandíssima millor amiga Anna Mor, que va oferir un magnífic tast del seu projecte musical.
De fet, jo havia anat al Bràvium per escoltar-la a ella i al Jordi Salvadó, un altre dels 3 membres del projecte, i per retrobar-me amb moltes persones a qui estimo i admiro.
Gaudia de la vetallada i de sobte, la Ruth, grandíssima i excel.lent amiga, persona i treballadora, llegeix unes paraules que em sonen. Com no m'havien de sonar si les vaig escriure jo?! (la meva memòria cada vegada és pitjor). I m'envia un missatge que em fa volar, que em transporta als núvols i, al mateix temps, m'encoratja, encara més, per lluitar. I sort que no vaig haver de pujar a l'escenari, perquè no sé què hauria dit!
Expresso aquí, escrivint, el que sento. I ho torno a dir:
Gràcies!Gràcies!Gràcies!Gràcies! i mil Gràcies!!!!
PD.- El guardó ja té el seu lloc d'honor i cada vegada que hi passo per davant, me'l miro i recordo aquells moments en què he gaudit tant de tot.
Gratitud. Molta gratitud. Un sentiment immens d'alegria, de joia, d'agraïment. Des de dijous, estic en un núvol. Un moment que em guardo per sempre i que intento recordar, paraula per paraula, dia a dia. Fins i tot, he pensat en escriure-ho.
Dijous a la nit, la gent de Reus, amb l'insuperable i estimat Josep Baiges al capdavant, em van fer sentir molt i molt feliç. Per mi, ha estat un dels moments més intensos de la meva vida. No tan sols el reconeixement amb el premi Enganxen (que no sé si el mereixo o no), sinó per l'escalf que em va donar la gent.
Em vaig emocionar. Gairebé em poso a plorar, mentre la Ruth em presentava. (Ruth, hem de quedar un dia perquè ho signis) i després gent que deia el meu nom i es recordava de mi com si jo hagués fet alguna cosa.
La Ruth va dir que jo havia estat mestra. Jo tinc clar que no sóc mestra de ningú, més aviat alumna de molta, moltíssima gent que estava a la platea del teatre Bràvium, fins i tot de la meva estimadíssima i grandíssima millor amiga Anna Mor, que va oferir un magnífic tast del seu projecte musical.
De fet, jo havia anat al Bràvium per escoltar-la a ella i al Jordi Salvadó, un altre dels 3 membres del projecte, i per retrobar-me amb moltes persones a qui estimo i admiro.
Gaudia de la vetallada i de sobte, la Ruth, grandíssima i excel.lent amiga, persona i treballadora, llegeix unes paraules que em sonen. Com no m'havien de sonar si les vaig escriure jo?! (la meva memòria cada vegada és pitjor). I m'envia un missatge que em fa volar, que em transporta als núvols i, al mateix temps, m'encoratja, encara més, per lluitar. I sort que no vaig haver de pujar a l'escenari, perquè no sé què hauria dit!
Expresso aquí, escrivint, el que sento. I ho torno a dir:
Gràcies!Gràcies!Gràcies!Gràcies! i mil Gràcies!!!!
PD.- El guardó ja té el seu lloc d'honor i cada vegada que hi passo per davant, me'l miro i recordo aquells moments en què he gaudit tant de tot.
dilluns, 15 d’abril del 2013
El periodisme mor?
El periodisme està tocat de mort o, directament, mort. Aquesta és una frase que escolto des de fa un temps a familiars i companys. M'agradaria pensar que no. Què pot haver matat el periodisme? Els diners. Clara i purament. Un diari que no ven és un diari poc rentable. I en aquests moments, això suposen EROs, acomiadaments, etc
D'altra banda, el periodisme s'ha anat fent fàcil. El periodista inquiet ha hagut de mitigar la seva inquietud i adaptar-se a un nou sistema que es diu Copi-Pegui. Perquè? Perque el periodista inquiet, abans, quan a la redacció eren quatre o cinc persones per una mateixa secció, tenia temps d'investigar, de fer trucades, d'esperar, d'anar pels llocs i intentar buscar la notícia. En definitiva, es podia permetre el luxe de perdre temps cercant l'actualitat.
Ara això ja no és així. Algú va decidir fer-nos la feina molt més fàcil. Es van començar a contractar periodistes com a Responsables de Premsa d'entitats, institucions, etc. Havien estat periodistes inquiets i alguns molt i molt bons. Però que ja començaven a veure que ser periodista de carrer implica moltes hores de perdre's la família i poca recompensa econòmica, i aquesta opció era més "estable".
Com arribaven comunicats de premsa contínuament, a la redacció ja no calia pagar a cinc persones per fer dues o tres planes del diari. per tant, se'n van començar a acomiadar algunes i els qui quedaven van començar a aprendre l'art de copiar, refer i enganxar.
A banda, amb els caps de premsa es va establir un calendari de rodes de premsa. Per tant, ja no quedava temps per anar a buscar la notícia.
I després hi ha el cas de les agències. Al començament eren un complement. Però, al final, va començar-se a escoltar des de la direcció dels mitjans: "No cal que hi vagis que ja ho traurem d'agència".
Aquí la mort ja arribava. Per repicar el que deia una agència, ja no calien tres periodistes a la redacció. Ho podria fer, fins i tot, un administratiu. Perquè el que sortia d'agència o de l'Oficina de Premsa, ho feien periodistes. Per tant, havien d'estar ben redactats i amb estil periodístic. O sigui que amb això ja s'omplia el diari.
Quedaven, però, les ràdios i les televisions. Aquí encara no s'hi ha arribat de ple, però s'hi està treballant. Comunicats acompanyats d'arxius mp3 amb les declaracions i, els més novedosos, amb imatges de vídeo, a vegades, fins i tot, editades.
Així, les redaccions més grans i amb més periodistes eren les oficines de premsa. Però arriba la crisi i els diaris comencen a reduir planes i, alguns, fins i tot, a tancar. El mateix passa en d'altres redaccions de mitjans.
O sigui que, ara és el torn de les Oficines de premsa i de les agències. Sense clients, no calen tants periodistes i, per això, ara retallen.
Els periodistes tenim un problema. Mai ens hem sabut unir. I ara que ho comencem a fer, ja és tard. No sé si el periodisme morirà. Però si sé que en algunes cases hi ha boníssims periodistes que han destapat escàndols, que han estat incisius i que han sabut trobar la notícia, a qui no se'ls ha reconegut la gran tasca que han fet.
És una llàstima. Una gran llàstima. Me'n recordo ara del Rafa, el Josep, l'Anna, el Ricard, la Noe, la Cori, el Quico, la Natàlia, el Cèsar, el Ricard, el Sergi, la Ruth, la Iolanda, la Irene... Moltes, moltes persones dels quals les empreses han volgut primar més el seu valor econòmic que el professional, que és altíssim. Com he dit, una llàstima.
divendres, 12 d’abril del 2013
Emprenyada i trista
Fa prop de 4 anys vaig descobrir que la vida a vegades se't pot complicar i molt. Una manifestació de pagesos que s'embolica i, patapam, lesionada de per vida. Però, excepte en algun moment molt concret, això no em va fer perdre el somriure.
Avui l'he perdut. Ahir a la nit vaig preparar il.lusionada tot el material de la ràdio que tinc per poder retornar almenys aquests 15 dies que queden i acomiadar-me amb unes darreres cròniques. Havia quedat d'acord amb el Cap que podria tornar. Vaig tenir una breu conversa amb el director d'informatius dilluns mateix als passadissos de la ràdio i em va dir que cap problema i que ho trobava bé. Per sort, hi ha una testimoni d'aquesta conversa.
Doncs, després de confirmar amb qui tocava que agafava l'alta, malgrat no estar curada del tot, i em reincorporava aquest mateix divendres, aquest matí, em truca i em diu que hi havia canvi d'ordres des de Barcelona i que ja no podia tornar. Que no em podia reincorporar perquè a partir de dilluns, abans del que s'havia estipulat en la carta d'acomiadament, ja començarien a prescindir dels corresponsals. A"aplicar el model nou", li diuen.Reitero que, almenys si hi ha alguna cosa divendres o durant el cap de setmana ho pugui fer i m'insisteix que No.
O sigui que no em queda cap altra opció que acomiadar-me per aquí. Hi penjo la meva darrera crònica i també dues glosses que han fet dues persones amb qui he tractat molt des de fa anys i què saben perfectament l'"esporàdiques" (mode ironia on) que eren les meves col.laboracions (ho reconec, una mica d'autobombo).
Moltes gràcies Carles Pellicer, alcalde de Reus i Alícia Alegret, tinent d'alcalde, per aquestes paraules. Imagino que ens tornarem a veure no gaire tard. Mentrestant, gràcies!
La meva darrera crònica
Carles Pellicer parlant de la feina feta a Catalunya Ràdio
Alícia Alegret, parlant de la feina feta a Catalunya Ràdio
Avui l'he perdut. Ahir a la nit vaig preparar il.lusionada tot el material de la ràdio que tinc per poder retornar almenys aquests 15 dies que queden i acomiadar-me amb unes darreres cròniques. Havia quedat d'acord amb el Cap que podria tornar. Vaig tenir una breu conversa amb el director d'informatius dilluns mateix als passadissos de la ràdio i em va dir que cap problema i que ho trobava bé. Per sort, hi ha una testimoni d'aquesta conversa.
Doncs, després de confirmar amb qui tocava que agafava l'alta, malgrat no estar curada del tot, i em reincorporava aquest mateix divendres, aquest matí, em truca i em diu que hi havia canvi d'ordres des de Barcelona i que ja no podia tornar. Que no em podia reincorporar perquè a partir de dilluns, abans del que s'havia estipulat en la carta d'acomiadament, ja començarien a prescindir dels corresponsals. A"aplicar el model nou", li diuen.Reitero que, almenys si hi ha alguna cosa divendres o durant el cap de setmana ho pugui fer i m'insisteix que No.
O sigui que no em queda cap altra opció que acomiadar-me per aquí. Hi penjo la meva darrera crònica i també dues glosses que han fet dues persones amb qui he tractat molt des de fa anys i què saben perfectament l'"esporàdiques" (mode ironia on) que eren les meves col.laboracions (ho reconec, una mica d'autobombo).
Moltes gràcies Carles Pellicer, alcalde de Reus i Alícia Alegret, tinent d'alcalde, per aquestes paraules. Imagino que ens tornarem a veure no gaire tard. Mentrestant, gràcies!
La meva darrera crònica
Carles Pellicer parlant de la feina feta a Catalunya Ràdio
Alícia Alegret, parlant de la feina feta a Catalunya Ràdio
dimecres, 10 d’abril del 2013
Gràcies!!!
He trigat uns dies a tornar a escriure per veure-ho tot amb més fredor i també organitzar-me (cal prendre decisions que no seran fàcils de prendre). Però aquests dies m'ha emocionat molt veure la gran quantitat d'estímuls positius i de suport que estic i estem rebent els afectats pels acomiadaments. L'#AcampadaCatRàdio en va ser una mostra ben clara.
Persones lluitant per nosaltres i també per defensar un mitjà de comunicació públic, de proximitat, nacional i que fos independent. Perquè els polítics saben el poder què poden tenir i per això els volen controlar.
Només puc dir, milers i milers de gràcies pels suports rebuts per les xarxes, en persona, per telèfon, etc. Em sento afortunada. Tinc (he tingut) la gran sort de viure aquests anys amb la feina que més m'agrada i he tingut i, estic segura que continuaré tenint, uns companys magnífics.
Gràcies a tots els periodistes de Reus, amb els qui he fet tants i tants cafès, perquè m'han fet gaudir encara més de la feina i gràcies als companys de la ràdio a Tarragona, al Manel molt especialment, perquè el conec des d'un curset que vaig fer un estiu al Morell i sempre m'ha anat ensenyant coses, algunes les he compartit i amb d'altres no hi he estat d'acord, però ha estat un plaer.
I gràcies al Xavi, que m'ha ajudat de manera superba en aquests darrers anys; i al Miquel, a qui també vaig conèixer al curset del Morell i que amb el seu caràcter m'ha empès a millorar. Tots dos han fet que per les ones no es notés "gaire" les 300.000 engantxades què he tingut en cada crònica.
I a la Coia que, durant els moments més durs per mi, em va donar suport contínuament assegurant-me que podria tornar al lloc de treball (com de fet, ha estat) i amb missatges encoratjadors. I a la Carme, que havia d'aguantar el meu mal humor en depèn quines hores. També al Ricard i el Jordi, els més nous, que han hagut de suportar el meu mal caràcter en els darrers mesos. No em vull oblidar del Gran Tomàs, algú que sense voler ser-hi, es va fent un lloc dins teu i el riure del Carles i les seves bromes Tarragona-Reus; i la Mar i els tècnics de Barcelona (especialment, el Gerard que espero poder parlar amb ell sempre) i els editors i companys de Barcelona, etcètera, etcètera, etcètera.
Deixo una mostra del què hem fet els diversos corresponsals de la ràdio aquests anys.
Ha estat un plaer. Gràcies!!!
http://www.ivoox.com/els-corresponsals-del-territori-2-audios-mp3_rf_1929467_1.html
Persones lluitant per nosaltres i també per defensar un mitjà de comunicació públic, de proximitat, nacional i que fos independent. Perquè els polítics saben el poder què poden tenir i per això els volen controlar.
Només puc dir, milers i milers de gràcies pels suports rebuts per les xarxes, en persona, per telèfon, etc. Em sento afortunada. Tinc (he tingut) la gran sort de viure aquests anys amb la feina que més m'agrada i he tingut i, estic segura que continuaré tenint, uns companys magnífics.
Gràcies a tots els periodistes de Reus, amb els qui he fet tants i tants cafès, perquè m'han fet gaudir encara més de la feina i gràcies als companys de la ràdio a Tarragona, al Manel molt especialment, perquè el conec des d'un curset que vaig fer un estiu al Morell i sempre m'ha anat ensenyant coses, algunes les he compartit i amb d'altres no hi he estat d'acord, però ha estat un plaer.
I gràcies al Xavi, que m'ha ajudat de manera superba en aquests darrers anys; i al Miquel, a qui també vaig conèixer al curset del Morell i que amb el seu caràcter m'ha empès a millorar. Tots dos han fet que per les ones no es notés "gaire" les 300.000 engantxades què he tingut en cada crònica.
I a la Coia que, durant els moments més durs per mi, em va donar suport contínuament assegurant-me que podria tornar al lloc de treball (com de fet, ha estat) i amb missatges encoratjadors. I a la Carme, que havia d'aguantar el meu mal humor en depèn quines hores. També al Ricard i el Jordi, els més nous, que han hagut de suportar el meu mal caràcter en els darrers mesos. No em vull oblidar del Gran Tomàs, algú que sense voler ser-hi, es va fent un lloc dins teu i el riure del Carles i les seves bromes Tarragona-Reus; i la Mar i els tècnics de Barcelona (especialment, el Gerard que espero poder parlar amb ell sempre) i els editors i companys de Barcelona, etcètera, etcètera, etcètera.
Deixo una mostra del què hem fet els diversos corresponsals de la ràdio aquests anys.
Ha estat un plaer. Gràcies!!!
http://www.ivoox.com/els-corresponsals-del-territori-2-audios-mp3_rf_1929467_1.html
diumenge, 7 d’abril del 2013
Una carta indigna
Avui no faré una reflexió pròpia. Em limitaré a copiar la "indigna" carta que des de la CCMA (la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals) a la qual pertany Catalunya Ràdio, es va enviar a alguns alcaldes poques hores després que ens comuniqués que "per raons d'ajustaments econòmics i operatius" prescindia dels corresponsals de comarca.
És indigna per dues raons: D'una banda, els corresponsals vam rebre el mail de comiat al voltant de les 18 hores i, els alcaldes i imagino que també altres institucions de territori, cap a les 20 hores.
També és indigna perquè insinua que fins ara el territori estava mal cobert, per pobres becaris que feien el que podien i això està molt allunyat de la realitat. Ens hi hem deixat hores i hores de guàrdia, de perdre temps amb els nostres per anar a cobrir un o altre acte i sempre al peu del canó.
Per això, com que ja queda tot prou reflectit a la carta, només dic.
No us deixeu enganyar!
Nosaltres, només som la punta de l'iceberg. No es pot fer un ERO a la plantilla, mentre es continua pagant a externs (encara que sigui malpagant).
No us deixeu enganyar!
Nosaltres, només som la punta de l'iceberg. No es pot fer un ERO a la plantilla, mentre es continua pagant a externs (encara que sigui malpagant).
O sigui, que Déu o qui sigui ens ampari, perquè ara el món s'acaba i no ho fa bé.
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
De:
Presidència CCMA [mailto:presidencia@ccma.cat]
Enviado el: miércoles, 03 de abril de 2013 20:15
Para:
Enviado el: miércoles, 03 de abril de 2013 20:15
Para:
Asunto: Catalunya Ràdio reforça la seva
presència al territori
Benvolgut alcalde,
Em plau escriure aquestes línies per
comunicar-li que Catalunya Ràdio reforçarà el seu desplegament a les comarques
de Catalunya a partir de l’1 de maig amb l’objectiu de millorar la seva
proximitat i arrelament al territori.
Per fer-ho, la ràdio nacional de Catalunya
comptarà amb tres nous centres territorials -als Pirineus, la Catalunya Central
i les Terres de l’Ebre-, amb professionals que tindran dedicació plena en
demarcacions on fins ara no hi havia periodistes de la pròpia plantilla. A més,
dotarà de més efectius les delegacions de Tarragona, Lleida i Girona
i l'actual centre territorial de la Vall d’Aran.
Aquest model, que impulsarem optimitzant
l’actual distribució de la plantilla, permetrà assegurar amb recursos propis la
cobertura de la informació local en la dinàmica dels serveis informatius de
Catalunya Ràdio i Catalunya Informació, que fins ara es feia parcialment amb
recursos externs.
El Grup d’Emissores Catalunya Ràdio assoleix
així una cobertura més efectiva del territori, tot garantint una informació de
qualitat i de proximitat, amb la voluntat de refermar el compromís per uns
mitjans públics amb més presència a les nostres comarques i preparats per
compatibilitzar amb la màxima eficiència la informació local amb la global, com
correspon a la seva funció de servei públic com a ràdio nacional de
Catalunya.
Cordialment,
Brauli Duart i
Llinares
Barcelona, 3 d’abril del
2013
dissabte, 6 d’abril del 2013
Més de 10 anys inoblidables, sentint-me de "la casa"
Incendis, judicis i pagesos. Aquests han estat els meus principals temes, a banda de l'actualitat de la meva ciutat, de Reus. Han estat 14 anys inoblidables i m'he sentit "de la casa", encara que cap paper, més enllà de les factures, ho reflectien.
He viscut moments intensos: l'atemptat d'ETA a Salou, el conflicte de "La Comarcal" de Reus contra Ruiz Mateos, l'incendi d'Horta de Sant Joan, les multitud de manifestacions i assemblees de la Unió de Pagesos, el judici de Vandellós I, el de l'aberrant crim de la nena de Salou Tamara Navas... Me'n deixo moltíssims de moments.
Han estat uns anys en què he gaudit molt i molt de la feina, en què he après a ser periodista i m'he adonat que és el que vull ser de gran.
Vaig començar l'any 1999 gràcies a que la companya que aleshores era la corresponsal de Catalunya Ràdio a Reus, vivia a Tarragona i hi havia dies que em demanava que jo la suplís. Així va començar tot.
Com podeu veure, es cobrava a 2.000 pessetes la peça. Un preu que es va mantenir durant moltíssims anys. De sobte, un desembre ens avisen que començaran a pujar el preu per peça i així, poc a poc, fins arribar als 17,5 euros actuals. Ni dir que no ens feiem rics, ni molt menys.
Han estat anys sense parar. A vegades et despertaven a les 7 del matí perquè una família s'havia ofegat dissortadament en una riuada a Botarell o perquè hi havia hagut un fenomen anomenat esclafit a Reus i voltants. O et trucaven a la una de la matinada perquè un tren havia descarrilat i es desviaven els passatgers, i moltes altres coses. Era el moment d'entrar en directe, nerviosa, sempre nerviosa. I cal afegir quan, a banda de la crònica habitual, entraves "pel Bassas" o "pel Barril"...
Només un malaurat accident m'ha apartat per un temps d'aquesta feina. Va ser el 24 d'octubre de 2009 quan cobria una manifestació de pagesos (ja he dit, una de les meves especialitats) i vaig malcaure tan malament que m'he quedat amb una minusvalidesa. Però tan se val! La feina és la meva vida. Ser corresponsal de Catalunya Ràdio és la meva vida. Per això, malgrat anar amb les crosses hi vaig tornar. L'adrenalina em podia i encara em pot.
Però tot això ara s'ha estruncat. Dimecres a les 17,39 hores m'arribava un mail dient-me que
"per raons d'ajustaments econòmics i operatius, a partir del pròxim 1 de maig, Catalunya Ràdio SRG SA deixarà de comptar amb les col·laboracions que, amb caràcter esporàdic, vostè venia prestant com a periodista "freelance" i que consistien en la realització de cròniques sobre esdeveniments d'actualitat informativa relatives a territori".
Em vaig quedar esturada. No es poden anomenar "col.laboracions esporàdiques" a haver d'estar en guàrdia gairebé les 24 hores del dia, gairebé els 365 dies a l'any. No vull dir que treballés totes aquestes hores, però calia tenir el telèfon engegat i amb bateria. La feina habitual era unes hores al dia, cada dia.
Ara, estic demanant suport perquè no ens facin fora. No sé si ho aconseguirem, però cal lluitar. Més enllà del meu sentiment personal, el que em fa ràbia és que Catalunya Ràdio, Catalunya Informació tenia el millor sistema nacional de comunicació de proximitat. Els corresponsals de Catalunya Ràdio som gent que vivim i coneixem la zona que cobríem informativament. La gent ens coneix. Som el David, el Marc, la Clara o la Núria de Catalunya Ràdio. Som gent que ens hi hem deixat hores i hores. Però es veu que uns 125.000 euros l'any és una gran despesa.
S'està desmantellant una estructura de país. La informació actualment ha de ser global i això hauria d'implicar que els oients de Riudoms o de Manresa o d'Olot de Catalunya Ràdio sàpiguen què passa al seu poble i no només quan el que passa és una gran desgràcia.
Si volem ser un país, necessitem un sistema de comunicació de país i ara això s'està destruint.
Han estat més de deu anys gaudint informant, espero que els de Reus, la meva ciutat, puguin continuar sent informats de què hi passa quan escoltin Catalunya Ràdio.
Una abraçada i dono les gràcies per aquests anys a Josep, Coia, Manel, Carme, Mar, Ricard, Jordi, Xavi, Miquel; a la resta de companys corresponsals; i als companys de Barcelona. #totssomCatalunyaRàdio Jo almenys així ho he cregut durant tots aquests anys.
He viscut moments intensos: l'atemptat d'ETA a Salou, el conflicte de "La Comarcal" de Reus contra Ruiz Mateos, l'incendi d'Horta de Sant Joan, les multitud de manifestacions i assemblees de la Unió de Pagesos, el judici de Vandellós I, el de l'aberrant crim de la nena de Salou Tamara Navas... Me'n deixo moltíssims de moments.
Han estat uns anys en què he gaudit molt i molt de la feina, en què he après a ser periodista i m'he adonat que és el que vull ser de gran.
Vaig començar l'any 1999 gràcies a que la companya que aleshores era la corresponsal de Catalunya Ràdio a Reus, vivia a Tarragona i hi havia dies que em demanava que jo la suplís. Així va començar tot.
Com podeu veure, es cobrava a 2.000 pessetes la peça. Un preu que es va mantenir durant moltíssims anys. De sobte, un desembre ens avisen que començaran a pujar el preu per peça i així, poc a poc, fins arribar als 17,5 euros actuals. Ni dir que no ens feiem rics, ni molt menys.
Han estat anys sense parar. A vegades et despertaven a les 7 del matí perquè una família s'havia ofegat dissortadament en una riuada a Botarell o perquè hi havia hagut un fenomen anomenat esclafit a Reus i voltants. O et trucaven a la una de la matinada perquè un tren havia descarrilat i es desviaven els passatgers, i moltes altres coses. Era el moment d'entrar en directe, nerviosa, sempre nerviosa. I cal afegir quan, a banda de la crònica habitual, entraves "pel Bassas" o "pel Barril"...
Només un malaurat accident m'ha apartat per un temps d'aquesta feina. Va ser el 24 d'octubre de 2009 quan cobria una manifestació de pagesos (ja he dit, una de les meves especialitats) i vaig malcaure tan malament que m'he quedat amb una minusvalidesa. Però tan se val! La feina és la meva vida. Ser corresponsal de Catalunya Ràdio és la meva vida. Per això, malgrat anar amb les crosses hi vaig tornar. L'adrenalina em podia i encara em pot.
Però tot això ara s'ha estruncat. Dimecres a les 17,39 hores m'arribava un mail dient-me que
"per raons d'ajustaments econòmics i operatius, a partir del pròxim 1 de maig, Catalunya Ràdio SRG SA deixarà de comptar amb les col·laboracions que, amb caràcter esporàdic, vostè venia prestant com a periodista "freelance" i que consistien en la realització de cròniques sobre esdeveniments d'actualitat informativa relatives a territori".
Em vaig quedar esturada. No es poden anomenar "col.laboracions esporàdiques" a haver d'estar en guàrdia gairebé les 24 hores del dia, gairebé els 365 dies a l'any. No vull dir que treballés totes aquestes hores, però calia tenir el telèfon engegat i amb bateria. La feina habitual era unes hores al dia, cada dia.
Ara, estic demanant suport perquè no ens facin fora. No sé si ho aconseguirem, però cal lluitar. Més enllà del meu sentiment personal, el que em fa ràbia és que Catalunya Ràdio, Catalunya Informació tenia el millor sistema nacional de comunicació de proximitat. Els corresponsals de Catalunya Ràdio som gent que vivim i coneixem la zona que cobríem informativament. La gent ens coneix. Som el David, el Marc, la Clara o la Núria de Catalunya Ràdio. Som gent que ens hi hem deixat hores i hores. Però es veu que uns 125.000 euros l'any és una gran despesa.
S'està desmantellant una estructura de país. La informació actualment ha de ser global i això hauria d'implicar que els oients de Riudoms o de Manresa o d'Olot de Catalunya Ràdio sàpiguen què passa al seu poble i no només quan el que passa és una gran desgràcia.
Si volem ser un país, necessitem un sistema de comunicació de país i ara això s'està destruint.
Han estat més de deu anys gaudint informant, espero que els de Reus, la meva ciutat, puguin continuar sent informats de què hi passa quan escoltin Catalunya Ràdio.
Una abraçada i dono les gràcies per aquests anys a Josep, Coia, Manel, Carme, Mar, Ricard, Jordi, Xavi, Miquel; a la resta de companys corresponsals; i als companys de Barcelona. #totssomCatalunyaRàdio Jo almenys així ho he cregut durant tots aquests anys.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)