Fa temps que em faig una reflexió sobre el paper dels mitjans de comunicació en els casos de denúncies i detencions que, al final, resulten no ser verídiques i acaben arxivades o amb veredicte d'innocent.
M'explico, el mitjà de comunicació informa sobre una denúncia en què s'acusa algú de cometre un delicte o, fins i tot, una detenció. La notícia no és falsa, la denúncia o detenció existeix. Però i si, després, resulta que el que es denúncia no és cert? El mal, en sortir la notícia als mitjans, ja està fet i, la majoria de vegades, no hi ha volta enrera.
Us convido a que cadascú pensi què n'opina d'Iñaki Urdangarín, la Infanta Cristina, l'exgovern municipal de Reus, etc. Segur que molts direu: són uns lladres. I potser és així, però encara no ha quedat provat. De totes maneres, el judici ja està fet.
En aquest punt, vull recordar alguns casos amb què m'he trobat al llarg de la meva carrera professional com a periodista i en els quals, el simple fet de difondre la notícia, va fer un mal, gairebé irreparable, a persones que, després, es va demostrar que eren innocents del delicte que se'ls acusava.
El primer, el més flagrant i indigne és el cas Catalunya Llar. Els propietaris, una treballadora i un metge van ser falsament acusats de matar ancians mitjançant sedants. Dic falsament, perquè en el judici no hi va haver proves de tal delicte i, per tant, van resultar absolts.
El cas data de per allà l'any 2000. Els mitjans se'n van fer ressó i la ciutadania va entendre que eren culpables, malgrat no hi havia judici (que no va ser fins ... 10 anys després!!!). És allò que es diu judici paral.lel. El fet és que el metge acusat no va poder tornar a exercir la seva especialitat i que els propietaris de la residència, es van arruïnar i se'ls hi va arruïnar la vida.
Què havia passat? Que una treballadora estava molesta amb els denunciats, i veia coses rares on tot era normal. A això, cal sumar-hi un sindicat que s'ho va creure i un forense amb ganes de sortir a la tele, que ho va exagerar tot. No cal deixar-nos un fiscal amb ganes de protagonisme. Així les coses, tres vides arruïnades quan no havien fet res.
Un altre cas va ser el d'un conserge de col.legi. Se'l va detenir perquè se l'havia denunciat per uns presumptes abusos sexuals a unes menors de l'escola. Va sortir arreu. El dia que es va publicar la notícia, el poble estava ple de mitjans locals, nacionals i estatals. El més fort és que quan es preguntava a gent del poble o propers, en comptes de defensar una possible innocència, deien: "era molt bona persona, no m'ho puc creure".
Al final, el cas va quedar arxivat quan les dues nenes van declarar que s'ho havien inventat tot perquè el conserge no els queia bé. L'home, però, tot i ser innocent, ja havia rebut un judici popular, una suspensió de feina i sou i, havia decidit marxar.
A un regidor d'un ajuntament, la dona el va acusar de "presumptes" maltractaments. No eren certs. La dona volia un divorci exprés, pel que sembla. Però el regidor, malgrat no haver comés el delicte del qual se l'acusava, va haver de dimitir i va ser assenyalat com a maltractador.
En puc explicar un altre d'un jove acusat de cremar i matar el propietari d'un bar. El jove va haver de marxar del poble i en el judici va quedar clar que ell no podia haver estat perquè era en un altre lloc quan va tenir lloc l'homicidi.
I més, molts més.
Lògicament, també hi ha acusacions que són certes. Però els mitjans tenen molt de poder per destrossar vides i no en són conscients. I el tracte quan s'arxiven els casos o es declara al culpable innocent, no és el mateix que quan es va publicar la denúncia o detenció.
S'havia parlat alguna vegada entre periodistes i advocats que el millor seria publicar aquest tipus d'informacions quan hi hagi una sentència, però això és quasi inviable. Els mitjans de comunicació necessiten la immediatesa, viuen d'ella. Per tant, què caldria fer?
Humilment, crec que cal posar en entredit les fonts. No sempre una detenció implica un delicte. Però a les fonts, els interessa a vegades que es vegi com a tal i s'informi. Perquè? perquè, per exemple, en el cas dels cossos de seguretat donen la sensació a la ciutadania que estan fent la feina que els pertoca (que la fan, sense cap mena de dubte) i, sobretot, als polítics els interessa donar aquesta sensació als seus votants.
Quan la denúncia o l'acusació la difon un ciutadà, llavors cal pensar si no hi tindrà un interès particular en fer mal a algú.
És a dir, no matem al missatger, perquè en realitat no menteix perquè la denúncia o les detencions existeixen. Però, també cal ser conscients que es pot fer molt mal a innocents, per molt que en les informacions usem, per salvar-nos les esquenes, el "presumpte" o el condicional.
