Fa temps que em faig una reflexió sobre el paper dels mitjans de comunicació en els casos de denúncies i detencions que, al final, resulten no ser verídiques i acaben arxivades o amb veredicte d'innocent.
M'explico, el mitjà de comunicació informa sobre una denúncia en què s'acusa algú de cometre un delicte o, fins i tot, una detenció. La notícia no és falsa, la denúncia o detenció existeix. Però i si, després, resulta que el que es denúncia no és cert? El mal, en sortir la notícia als mitjans, ja està fet i, la majoria de vegades, no hi ha volta enrera.
Us convido a que cadascú pensi què n'opina d'Iñaki Urdangarín, la Infanta Cristina, l'exgovern municipal de Reus, etc. Segur que molts direu: són uns lladres. I potser és així, però encara no ha quedat provat. De totes maneres, el judici ja està fet.
En aquest punt, vull recordar alguns casos amb què m'he trobat al llarg de la meva carrera professional com a periodista i en els quals, el simple fet de difondre la notícia, va fer un mal, gairebé irreparable, a persones que, després, es va demostrar que eren innocents del delicte que se'ls acusava.
El primer, el més flagrant i indigne és el cas Catalunya Llar. Els propietaris, una treballadora i un metge van ser falsament acusats de matar ancians mitjançant sedants. Dic falsament, perquè en el judici no hi va haver proves de tal delicte i, per tant, van resultar absolts.
El cas data de per allà l'any 2000. Els mitjans se'n van fer ressó i la ciutadania va entendre que eren culpables, malgrat no hi havia judici (que no va ser fins ... 10 anys després!!!). És allò que es diu judici paral.lel. El fet és que el metge acusat no va poder tornar a exercir la seva especialitat i que els propietaris de la residència, es van arruïnar i se'ls hi va arruïnar la vida.
Què havia passat? Que una treballadora estava molesta amb els denunciats, i veia coses rares on tot era normal. A això, cal sumar-hi un sindicat que s'ho va creure i un forense amb ganes de sortir a la tele, que ho va exagerar tot. No cal deixar-nos un fiscal amb ganes de protagonisme. Així les coses, tres vides arruïnades quan no havien fet res.
Un altre cas va ser el d'un conserge de col.legi. Se'l va detenir perquè se l'havia denunciat per uns presumptes abusos sexuals a unes menors de l'escola. Va sortir arreu. El dia que es va publicar la notícia, el poble estava ple de mitjans locals, nacionals i estatals. El més fort és que quan es preguntava a gent del poble o propers, en comptes de defensar una possible innocència, deien: "era molt bona persona, no m'ho puc creure".
Al final, el cas va quedar arxivat quan les dues nenes van declarar que s'ho havien inventat tot perquè el conserge no els queia bé. L'home, però, tot i ser innocent, ja havia rebut un judici popular, una suspensió de feina i sou i, havia decidit marxar.
A un regidor d'un ajuntament, la dona el va acusar de "presumptes" maltractaments. No eren certs. La dona volia un divorci exprés, pel que sembla. Però el regidor, malgrat no haver comés el delicte del qual se l'acusava, va haver de dimitir i va ser assenyalat com a maltractador.
En puc explicar un altre d'un jove acusat de cremar i matar el propietari d'un bar. El jove va haver de marxar del poble i en el judici va quedar clar que ell no podia haver estat perquè era en un altre lloc quan va tenir lloc l'homicidi.
I més, molts més.
Lògicament, també hi ha acusacions que són certes. Però els mitjans tenen molt de poder per destrossar vides i no en són conscients. I el tracte quan s'arxiven els casos o es declara al culpable innocent, no és el mateix que quan es va publicar la denúncia o detenció.
S'havia parlat alguna vegada entre periodistes i advocats que el millor seria publicar aquest tipus d'informacions quan hi hagi una sentència, però això és quasi inviable. Els mitjans de comunicació necessiten la immediatesa, viuen d'ella. Per tant, què caldria fer?
Humilment, crec que cal posar en entredit les fonts. No sempre una detenció implica un delicte. Però a les fonts, els interessa a vegades que es vegi com a tal i s'informi. Perquè? perquè, per exemple, en el cas dels cossos de seguretat donen la sensació a la ciutadania que estan fent la feina que els pertoca (que la fan, sense cap mena de dubte) i, sobretot, als polítics els interessa donar aquesta sensació als seus votants.
Quan la denúncia o l'acusació la difon un ciutadà, llavors cal pensar si no hi tindrà un interès particular en fer mal a algú.
És a dir, no matem al missatger, perquè en realitat no menteix perquè la denúncia o les detencions existeixen. Però, també cal ser conscients que es pot fer molt mal a innocents, per molt que en les informacions usem, per salvar-nos les esquenes, el "presumpte" o el condicional.
dilluns, 14 d’abril del 2014
divendres, 21 de març del 2014
De Nou Reus, creure en un projecte
Feia molt de temps que no escrivia al blog, disculpeu-me, no sabia gaire què dir. Però ara ja ho sé. Els qui em coneixeu, sabeu que sóc d'esquerres i més aviat cap al vessant independentista. És a dir que em podria haver plantejat ser militant d'ERC o de la CUP (tot i que també tinc idees que serien de l'antic PSC o, fins i tot, de CiU (CDC)). És a dir, que encaixava en diferents partits i per això no trobava l'adient.
Ara que ja no em dedico a fer notícies sobre política municipal, he trobat el moment per posicionar-me clarament. Gràcies a una piulada en privat ja fa un temps, vaig llençar-me a la piscina i decidir què no em podia quedar quieta. La piulada deia, literalment, "Com estàs d'ànims per una revolució?" i la meva resposta va ser que "Disposada".
I és que és cert. Fa temps que em queixo de que les coses no van bé, que ja no miro les notícies per no encendre'm i, clarament, el millor era posar-me a participar per intentar, almenys, generar canvis. I així, d'un dia per l'altre, vaig conèixer el projecte, el manifest, i m'encaixava de ple. Per tant, vaig signar-lo i en formo part amb ganes de fer feina i d'escoltar el que diu la gent de Reus sobre la ciutat i, sobretot, què es pot fer per canviar les coses.
Crec en "de nou Reus" (si no hi cregués, no hi seria). La gent que signa el manifest són persones molt vàlides i que poden aportar molt i, si se n'hi van afegint més, molt millor. Crec en un projecte que no té partit i que, si al final el tingués, seria un partit que hauré vist néixer i en el qual hauré contribuït.
No som ni d'uns ni dels altres, només gent que vol canviar la manera de fer política, que vol aportar propostes dels protagonistes que són els reusencs, que vol fer les coses de manera diferent.
Una nova aventura en la que s'hi han posat moltes ganes i esforços (hi ha gent que porta molts mesos pensant-lo i ideant-lo). Amb molta voluntat i ganes de fer coses. Una aventura on qualsevol reusenc que respecti la democràcia i el dret a decidir, hi és benvingut.
Us convido a que conegueu el projecte i que si us convenç (espero que si) en formeu part. Visiteu la pàgina www.denoureus.cat i en sabreu més. No s'ha dit, però ja hi ha un grapat de propostes presentades i són, realment, genials i aplicables.
No és un míting el que he escrit, és un sentiment que tinc en aquests moments: Creure en alguna cosa.
Ara que ja no em dedico a fer notícies sobre política municipal, he trobat el moment per posicionar-me clarament. Gràcies a una piulada en privat ja fa un temps, vaig llençar-me a la piscina i decidir què no em podia quedar quieta. La piulada deia, literalment, "Com estàs d'ànims per una revolució?" i la meva resposta va ser que "Disposada".
I és que és cert. Fa temps que em queixo de que les coses no van bé, que ja no miro les notícies per no encendre'm i, clarament, el millor era posar-me a participar per intentar, almenys, generar canvis. I així, d'un dia per l'altre, vaig conèixer el projecte, el manifest, i m'encaixava de ple. Per tant, vaig signar-lo i en formo part amb ganes de fer feina i d'escoltar el que diu la gent de Reus sobre la ciutat i, sobretot, què es pot fer per canviar les coses.
Crec en "de nou Reus" (si no hi cregués, no hi seria). La gent que signa el manifest són persones molt vàlides i que poden aportar molt i, si se n'hi van afegint més, molt millor. Crec en un projecte que no té partit i que, si al final el tingués, seria un partit que hauré vist néixer i en el qual hauré contribuït.
No som ni d'uns ni dels altres, només gent que vol canviar la manera de fer política, que vol aportar propostes dels protagonistes que són els reusencs, que vol fer les coses de manera diferent.
Una nova aventura en la que s'hi han posat moltes ganes i esforços (hi ha gent que porta molts mesos pensant-lo i ideant-lo). Amb molta voluntat i ganes de fer coses. Una aventura on qualsevol reusenc que respecti la democràcia i el dret a decidir, hi és benvingut.
Us convido a que conegueu el projecte i que si us convenç (espero que si) en formeu part. Visiteu la pàgina www.denoureus.cat i en sabreu més. No s'ha dit, però ja hi ha un grapat de propostes presentades i són, realment, genials i aplicables.
No és un míting el que he escrit, és un sentiment que tinc en aquests moments: Creure en alguna cosa.
dimarts, 29 d’octubre del 2013
Quan la societat fa de Govern
El Govern s'ha entossudit en què sigui la societat civil, els ciutadans els qui facin la feina que ells diuen que no poden fer per manca de diners. No es pot dir que el Govern faciliti als ciutadans tenir diners apujant Impostos, traient liquiditat a les empreses, etc. Però això li és igual. La mateixa societat té la responsabilitat de treure España de la crisi. És a dir, fer la seva feina, però sense cobrar com els ministres, secretaris generals, endollats, fills de tal, o cosins de qual, etc... cobren.
Ja és ben sabut que en temps de crisi tothom que pot es mobilitza. A les guerres, les dones que no anaven a combatre, ajudaven els soldats ciudant-los o cosint la seva roba, entre d'altres. I la història està plena d'accions similars.
Ara no estem en una guerra, sinó en una complexa situació que no hem creat nosaltres. Bé, aquí cal fer un matís, n'hi va haver que empesos per una llei de sól facilitadora i una bonança creditícia que feia por, es van endeutar fins les celles, molt per damunt de les seves possibilitats, i ara no ho poden tornar. Però, fins i tot en aquests casos, la culpa no seria tan sols del ciutadà, sinó també del banc que per tal de fer negoci va permetre irregularitats, enganys, manipulacions... dignes de ser delicte.
En l'àmbit social, ara es viu una etapa de solidaritat. El govern no dóna beques menjador perquè les criatures s'alimentin? doncs els pares, mares i altres persones ajuden donant aquest menjar. Que el govern anul.la els drets de benestar i les ajudes per als necessitats? doncs familiars, amics i bona gent ajuda també amb el que pot. I així es pot anar fent la llista.
En aquest sentit, trobo molt curiosa la graella de programació de TVE (la del Govern) on existeixen, cada vegada més, programes sobre solidaritat (tipus La Marató, però diàriament) en què pobres desemparats per l'Estat han de somriure davant una càmera i algun milió d'espectador que, de manera morbosa, mira l'espectacle des de casa seva, sovint pensant "pobre noi /noia, l'hauria d'ajudar".
I hi ha qui fa el gest i truca i d'altres es queden mirant-ho i pensant que pensar-ho ja és la bona acció del dia. Però també hi ha qui ho mira i pensa "a mi em passa el mateix que a aquesta persona que surt per la tele" i veu, desesperat, com sortir per la petita pantalla suposa guanyar uns diners o tenir l'ajuda que el Govern et denega, mentre qui no surt, s'ha de buscar la vida.
I critico aquests programes, d'una banda per la morbositat que suposen, però sobretot perquè estan espenyent al ciutadà a ser ell qui prengui la iniciativa i es vegi gairebé moralment obligat a donar una part dels quatre quartos que li queden per fer una feina que hauria de fer el qui governa.
Si escollim uns governants, perquè no ens escolten? Perquè van en direcció contrària al que demanda la societat? La societat no demanda tancs, avions i militars, sinó que vol menjar, tenir un treball digne i una sanitat a l'alçada. Cal recordar que tot això el ciutadà s'ho ha guanyat donant una part dels seus diners a l'Estat, però aquest té la mania d'agafar-los i utilitzar-los per coses inútils o per pagar els seus amiguets. Això, algun dia canviarà i jo espero veure-ho i que no sigui molt (massa) tard.
Un altre dia parlaré de la mania en voler que ens fem emprenedors i creeem empreses i llocs de treball, això si, de nou, amb ajuda zero.
Ja és ben sabut que en temps de crisi tothom que pot es mobilitza. A les guerres, les dones que no anaven a combatre, ajudaven els soldats ciudant-los o cosint la seva roba, entre d'altres. I la història està plena d'accions similars.
Ara no estem en una guerra, sinó en una complexa situació que no hem creat nosaltres. Bé, aquí cal fer un matís, n'hi va haver que empesos per una llei de sól facilitadora i una bonança creditícia que feia por, es van endeutar fins les celles, molt per damunt de les seves possibilitats, i ara no ho poden tornar. Però, fins i tot en aquests casos, la culpa no seria tan sols del ciutadà, sinó també del banc que per tal de fer negoci va permetre irregularitats, enganys, manipulacions... dignes de ser delicte.
En l'àmbit social, ara es viu una etapa de solidaritat. El govern no dóna beques menjador perquè les criatures s'alimentin? doncs els pares, mares i altres persones ajuden donant aquest menjar. Que el govern anul.la els drets de benestar i les ajudes per als necessitats? doncs familiars, amics i bona gent ajuda també amb el que pot. I així es pot anar fent la llista.
En aquest sentit, trobo molt curiosa la graella de programació de TVE (la del Govern) on existeixen, cada vegada més, programes sobre solidaritat (tipus La Marató, però diàriament) en què pobres desemparats per l'Estat han de somriure davant una càmera i algun milió d'espectador que, de manera morbosa, mira l'espectacle des de casa seva, sovint pensant "pobre noi /noia, l'hauria d'ajudar".
I hi ha qui fa el gest i truca i d'altres es queden mirant-ho i pensant que pensar-ho ja és la bona acció del dia. Però també hi ha qui ho mira i pensa "a mi em passa el mateix que a aquesta persona que surt per la tele" i veu, desesperat, com sortir per la petita pantalla suposa guanyar uns diners o tenir l'ajuda que el Govern et denega, mentre qui no surt, s'ha de buscar la vida.
I critico aquests programes, d'una banda per la morbositat que suposen, però sobretot perquè estan espenyent al ciutadà a ser ell qui prengui la iniciativa i es vegi gairebé moralment obligat a donar una part dels quatre quartos que li queden per fer una feina que hauria de fer el qui governa.
Si escollim uns governants, perquè no ens escolten? Perquè van en direcció contrària al que demanda la societat? La societat no demanda tancs, avions i militars, sinó que vol menjar, tenir un treball digne i una sanitat a l'alçada. Cal recordar que tot això el ciutadà s'ho ha guanyat donant una part dels seus diners a l'Estat, però aquest té la mania d'agafar-los i utilitzar-los per coses inútils o per pagar els seus amiguets. Això, algun dia canviarà i jo espero veure-ho i que no sigui molt (massa) tard.
Un altre dia parlaré de la mania en voler que ens fem emprenedors i creeem empreses i llocs de treball, això si, de nou, amb ajuda zero.
dimecres, 2 d’octubre del 2013
Proposta d'Incapacitat
Ho han tornat a fer. No han escoltat els meus precs i han decidit que lo meu ja no té remei i, per tant, fan proposta d'incapacitat. Els metges ho tenen clar i passen la pilota a la Seguretat Social que és qui acaba decidint. El que passa és que ja en dues ocasions me l'han denegat i que a finals de novembre tinc un judici contra ells per la primera denegació. De fet, una vegada em van dir que la meva situació hauria de canviar molt (anar en cadira de rodes) perquè me la donin.
La raó? senzilla, sóc autònoma i, per tant, no tinc dret a l'anomenada Parcial que em permetria treballar només el temps que la malaltia em permeti. Però no. Els autònoms no tenim dret a això i per tant la incapacitat que es demana és la "total pel lloc de treball habitual".
És a dir, en cas que me la donin seria una pensió d'uns 300 euros al mes i haver de buscar una feina nova. Això si me la donen!
El que ha passat fins ara és que se m'ha denegat, perquè la Seguretat Social entén que la meva feina es pot fer sense haver de moure's de casa o la redacció. És a dir, es pensen que tots els diaris, revistes, reportatges, notícies es fan còmodament des de caseta amb un telèfon. No sé on ho han degut veure això? (a excepció dels articulistes i alguns referents televisius com el Cuní, és clar)
El mateix diccionari ho diu:
"reportero, -ra adj./s. m. y f. Se aplica al periodista que se dedica a elaborar reportajes o recoge noticias en el lugar en que se producen."
El problema? que no diem que som reporters, sinó que som periodistes i que quan dius reporter i els expliques què fas, després de la "lògica pregunta", el sistema acaba tenint la conclusió que "ets periodista" i ja està.
Novament, la desgràcia del sistema i la no regulació del sector m'ha dut a una situació que no desitjaria ni al meu pitjor enemic (si el tingués, que espero que no). Cal regular, ja, el sector periodístic i establir legalment quina funció és per cada periodista i que quedi clar quina feina desenvolupa cadascú, reporter, articulista, tertulià, etc. Periodista és molt genèric i du a situacions com la que estic vivint ara jo.
En aquests moments no sé si cagar-me en la mútua Activa que, veient que li costava diners, se m'ha tret de sobre el més ràpid possible (la baixa era d'abril i avui ja m'han fet passar pel Tribunal Mèdic -MC va trigar més i em va donar més marge de confiança, a banda que no em cridaven a revisió cada 15 dies, sinó cada mes, és a dir, tenia en compte la meva situació delicada); Si fer-ho en la metgessa de l'ICAM, (homònima de cognom) que, per més que li he dit que encara queda una petita esperança amb un tractament que s'està estudiant si podria funcionar, ha tirat pel recte i m'ha enviat a Incapacitat; O en la Seguretat Social, que és qui fins ara ha decidit que no sóc prou incapacitada perquè, segons considera, puc treballar sense necessitat de moure'm, malgrat la realitat és que he de caminar amb dues crosses, amb una fèrula al peu esquerra per limitar els moviments laterals i amb una bota, a vegades, al peu dret (el més afectat) perquè quedi protegit. Ei, però tot i això, es veu que puc treballar tranquil.lament...En fi, sense comentaris.
Ah! i sense parlar del gruix de medicació que prenc dia a dia que fa que em pugui mantenir desperta i plenament conscient només entre les 13 i les 16 hores i entre les 19 i les 00 hores. Un horari estupendu per qualsevol treballador...
En definitiva, que això és un "suma i sigue" que fa que cada vegada menys cregui en el sistema i que fa que creixi el meu emprenyament per tot. Això si, els ànims no em falten.
Salut per totes i tots, i que mai, mai, mai, mai us hagueu de veure en aquesta situació.
La raó? senzilla, sóc autònoma i, per tant, no tinc dret a l'anomenada Parcial que em permetria treballar només el temps que la malaltia em permeti. Però no. Els autònoms no tenim dret a això i per tant la incapacitat que es demana és la "total pel lloc de treball habitual".
És a dir, en cas que me la donin seria una pensió d'uns 300 euros al mes i haver de buscar una feina nova. Això si me la donen!
El que ha passat fins ara és que se m'ha denegat, perquè la Seguretat Social entén que la meva feina es pot fer sense haver de moure's de casa o la redacció. És a dir, es pensen que tots els diaris, revistes, reportatges, notícies es fan còmodament des de caseta amb un telèfon. No sé on ho han degut veure això? (a excepció dels articulistes i alguns referents televisius com el Cuní, és clar)
El mateix diccionari ho diu:
"reportero, -ra adj./s. m. y f. Se aplica al periodista que se dedica a elaborar reportajes o recoge noticias en el lugar en que se producen."
El problema? que no diem que som reporters, sinó que som periodistes i que quan dius reporter i els expliques què fas, després de la "lògica pregunta", el sistema acaba tenint la conclusió que "ets periodista" i ja està.
Novament, la desgràcia del sistema i la no regulació del sector m'ha dut a una situació que no desitjaria ni al meu pitjor enemic (si el tingués, que espero que no). Cal regular, ja, el sector periodístic i establir legalment quina funció és per cada periodista i que quedi clar quina feina desenvolupa cadascú, reporter, articulista, tertulià, etc. Periodista és molt genèric i du a situacions com la que estic vivint ara jo.
En aquests moments no sé si cagar-me en la mútua Activa que, veient que li costava diners, se m'ha tret de sobre el més ràpid possible (la baixa era d'abril i avui ja m'han fet passar pel Tribunal Mèdic -MC va trigar més i em va donar més marge de confiança, a banda que no em cridaven a revisió cada 15 dies, sinó cada mes, és a dir, tenia en compte la meva situació delicada); Si fer-ho en la metgessa de l'ICAM, (homònima de cognom) que, per més que li he dit que encara queda una petita esperança amb un tractament que s'està estudiant si podria funcionar, ha tirat pel recte i m'ha enviat a Incapacitat; O en la Seguretat Social, que és qui fins ara ha decidit que no sóc prou incapacitada perquè, segons considera, puc treballar sense necessitat de moure'm, malgrat la realitat és que he de caminar amb dues crosses, amb una fèrula al peu esquerra per limitar els moviments laterals i amb una bota, a vegades, al peu dret (el més afectat) perquè quedi protegit. Ei, però tot i això, es veu que puc treballar tranquil.lament...En fi, sense comentaris.
Ah! i sense parlar del gruix de medicació que prenc dia a dia que fa que em pugui mantenir desperta i plenament conscient només entre les 13 i les 16 hores i entre les 19 i les 00 hores. Un horari estupendu per qualsevol treballador...
En definitiva, que això és un "suma i sigue" que fa que cada vegada menys cregui en el sistema i que fa que creixi el meu emprenyament per tot. Això si, els ànims no em falten.
Salut per totes i tots, i que mai, mai, mai, mai us hagueu de veure en aquesta situació.
dijous, 8 d’agost del 2013
Quan deixem de ser persones per ser números
Ahir va ser uns dies de la meva vida en què més ràbia vaig sentir. A les sis de la tarda vaig rebre una trucada que m'informava de la mort d'un bon amic. Una bona persona, un gran professional, un magnífic company de festa. La ràbia em va venir quan vaig pensar el motiu de la mort. No era per malaltia, ni per accident de trànsit, no. L'ha matat aquesta nova societat.
El Rafa era un periodista de la generació dels qui tenim 40 anys i pico. D'aquells que treballàvem des dels 18 anys, que vam començar sense cobrar i que, malgrat això, ens hi dedicàvem com si ens anés la vida.
Una generació perduda ara perquè mai hauriem pensat que poguéssim passar a ser prescindibles. No només per la valia professional, que en Rafita en tenia i molta, sinó perquè l'havíem aconseguit acumulant molta experiència començant des de 0.
Èrem uns apassionats del periodisme i el duiem a la venes. De fet, sempre hem tingut la impressió que no sabem fer res més. Els més joves, molts, han aconseguit reciclar-se. Però als de 40, això ens costa més. I a més, veiem com s'ha corromput el sistema.
Abans, et presentaves a la redacció d'un diari, o una ràdio o una televisió de poble, i tard o d'hora et cridaven. Ara, la crisi s'ho ha endut tot i només queden alguns supervivients, alguns d'ells gràcies a padrins que els han mantingut i encara mantenen en el sistema.
Nosaltres no vam saber buscar padrins, la nostra carta de presentació era la feina que anàvem fent voluntariosament i mal pagada. Però ni així ens hem salvat.
Malauradament, molts hem passat de ser persones a ser números. I al Rafa li va passar això. I el Rafa no sabia estar quiet. Necessitava moure's. Mereixia continuar movent-se. Però la nova societat ja l'havia desterrat i, malgrat poder fer algunes columnes d'opinió en algun lloc de tant en tant, ja no era el mateix. En Rafa mereixia més. Molt més.
Senyors que estan gestionant els mitjans de comunicació i que decideixen el nostre futur; No som números, som persones!!!
Rafa, descansa en pau, mentre nosaltres recordarem la teva passió pel Nàstic, pel Madrid (malgrat ens pesava), per la feina, per Gijón i pels amics que ara deixes amb el cor encongit.
dimarts, 6 d’agost del 2013
Benvolgut Doctor:
Benvolgut Doctor,
Escric aquesta carta perquè quan em trobo cara a cara amb vostè té massa pressa per escoltar-me. Diuen que a la Sanitat Pública, els metges tenen 5 minuts per visita. Pel que veig a la Privada, si véns de mútua almenys, passa el mateix.
Com ja sap, em vaig maltrencar el tormell (fractura trimaleolar) i sembla que després s'ha originat una síndrome (li dic malaltia, però el terme real és sindrome) anomenat Síndrome de Dolor Regional Complexe (SDRC). He decidit dir-li així, amb totes les seves lletres, perquè l'abreviatura que sempre he usat de Shüdeck començo a adonar-me que comporta equivocació.
Jo quan el veig li dic que em fa mal, que sento arrampades, que no puc estar més de 3 hores assegudes i que no puc caminar 100 metres sense ressentir-me i sempre, sempre, sempre li repeteixo que el problema no és el dolor del moment, sinó el que va créixent a mesura que va passant els minuts després d'haver fet alguna d'aquestes coses.
Ah i no parlem que em caigui alguna cosa (unes claus mateixes) al peu o que em doni de manera accidental un mínim copet. Llavors veig les estrelles durant almenys un parell de dies.
M'agradaria tenir respostes ja siguin positives o negatives, però tenir un final. Les proves ja no aporten res. Ja podem fer gammagrafies, ressonàncies o, com he fet recentment de motu propi per aclarir més les coses, un ecodoppler de la circulació a les cames o, la més dolorosa de totes, l'electromiografia. Ja res aporta res. Només a les radiografies i densitometries es veu certa descalcificació.
Li explico què em passa més detalladament perquè ho conegui. M'adormo gràcies a les pastilles i, es veu que em passo bona part de la nit tenint espasmes al peu. M'aixeco amb el peu adolorit, com si li haguessin pegat un centenar de patades. A aquest dolor el gradúo com 3-4. No poso un 0,1 o 2 perquè sempre, sempre, tinc dolor. Un doloret constant al que un s'hi va acostumant, però que molesta i molt.
Després m'assec a l'estudi i llavors he de controlar l'estona, perquè si passo més de 2 o 3 hores asseguda, implica que després ja no em podré moure durant una bona estona. Ni estirada s'atura el dolor. Però ja he dit, el pitjor són les arrampades. Mai sé quan poden venir. Estàs estirat i de sobte tens una arrampada al peu que et recorre tot el cos i ja està. Ja no es pot fer res, estem a les graduacions de 7 a 10, depenent del que puguin durar.
Per culpa de tot això, he deixat d'anar als llocs, he anat perdent amics a qui ja no veig perquè per mi conduïr és una tortura, i he deixat de poder actuar com una persona normal. Ara, a l'atur, no sé què pot ser de mi.
Com sap, des de fa un temps, prenc les següents medicacions: neurontin, tramadol, deprelio, rivotril, iddeos, fosavance i darrerament hi hem incorporat el Versatis, un pegat de lidocaína que em fa portar una mica millor això.
Ja porto massa temps escrivint. Per això, deixo per la segona part altres símptomes com la desregulació de la temperatura del peu o la sequedat de la pell al voltant i els que jo anomeno efectes col.laterals: que el peu bo està començant a deixar de ser bo perquè després de 4 anys no pot aguantar més el pes del cos i de l'esquena... millor que no en parlem.
Escric aquesta carta perquè quan em trobo cara a cara amb vostè té massa pressa per escoltar-me. Diuen que a la Sanitat Pública, els metges tenen 5 minuts per visita. Pel que veig a la Privada, si véns de mútua almenys, passa el mateix.
Com ja sap, em vaig maltrencar el tormell (fractura trimaleolar) i sembla que després s'ha originat una síndrome (li dic malaltia, però el terme real és sindrome) anomenat Síndrome de Dolor Regional Complexe (SDRC). He decidit dir-li així, amb totes les seves lletres, perquè l'abreviatura que sempre he usat de Shüdeck començo a adonar-me que comporta equivocació.
Jo quan el veig li dic que em fa mal, que sento arrampades, que no puc estar més de 3 hores assegudes i que no puc caminar 100 metres sense ressentir-me i sempre, sempre, sempre li repeteixo que el problema no és el dolor del moment, sinó el que va créixent a mesura que va passant els minuts després d'haver fet alguna d'aquestes coses.
Ah i no parlem que em caigui alguna cosa (unes claus mateixes) al peu o que em doni de manera accidental un mínim copet. Llavors veig les estrelles durant almenys un parell de dies.
M'agradaria tenir respostes ja siguin positives o negatives, però tenir un final. Les proves ja no aporten res. Ja podem fer gammagrafies, ressonàncies o, com he fet recentment de motu propi per aclarir més les coses, un ecodoppler de la circulació a les cames o, la més dolorosa de totes, l'electromiografia. Ja res aporta res. Només a les radiografies i densitometries es veu certa descalcificació.
Li explico què em passa més detalladament perquè ho conegui. M'adormo gràcies a les pastilles i, es veu que em passo bona part de la nit tenint espasmes al peu. M'aixeco amb el peu adolorit, com si li haguessin pegat un centenar de patades. A aquest dolor el gradúo com 3-4. No poso un 0,1 o 2 perquè sempre, sempre, tinc dolor. Un doloret constant al que un s'hi va acostumant, però que molesta i molt.
Després m'assec a l'estudi i llavors he de controlar l'estona, perquè si passo més de 2 o 3 hores asseguda, implica que després ja no em podré moure durant una bona estona. Ni estirada s'atura el dolor. Però ja he dit, el pitjor són les arrampades. Mai sé quan poden venir. Estàs estirat i de sobte tens una arrampada al peu que et recorre tot el cos i ja està. Ja no es pot fer res, estem a les graduacions de 7 a 10, depenent del que puguin durar.
Per culpa de tot això, he deixat d'anar als llocs, he anat perdent amics a qui ja no veig perquè per mi conduïr és una tortura, i he deixat de poder actuar com una persona normal. Ara, a l'atur, no sé què pot ser de mi.
Com sap, des de fa un temps, prenc les següents medicacions: neurontin, tramadol, deprelio, rivotril, iddeos, fosavance i darrerament hi hem incorporat el Versatis, un pegat de lidocaína que em fa portar una mica millor això.
Ja porto massa temps escrivint. Per això, deixo per la segona part altres símptomes com la desregulació de la temperatura del peu o la sequedat de la pell al voltant i els que jo anomeno efectes col.laterals: que el peu bo està començant a deixar de ser bo perquè després de 4 anys no pot aguantar més el pes del cos i de l'esquena... millor que no en parlem.
diumenge, 14 de juliol del 2013
De gats
Com no tinc ja res a dir, de moment el blog es convertirà en un blog d'imatges i videos dels meus gats. Ja, si de cas, quan acabi la calor, torno a posar-me a escriure.
Espero que gaudiu veient les xorrades del Browny i la Nely
BONES VACANCES!!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)