Avui és un dia trist. Estic fora des del 12 d'abril, però avui ja hi serem tots. Durant aquests dies, per diverses circumstàncies, he estat molt amb contacte amb alguns companys i he vist que tots teniem el mateix sentiment i tots havíem passat pel mateix.
Avui Catalunya Ràdio prescindeix, en principi de manera definitiva, dels seus corresponsals de territori, entre ells, prescindeix, després de 14 anys de servei i una cama destrossada de per vida, de mi.
És un dia trist, pel que suposa. A partir d'ara, la informació dels corresponsals la cobriran, com puguin, els quatre redactors que queden a Tarragona (i cal tenir en compte que hi ha un ERO més que possible per l'aire) i allà on no s'arribi, ACN i la Xarxa de Comunicació Local, és a dir, les ràdios locals. Igual serveix per revitalitzar Punt6, almenys seria una bona notícia.
Tinc un micròfon de la ràdio que si no me l'haguéssin canviat fa uns mesos, ja compliria 14 anys. I no el vull tornar. Per una estranya raó: si el tinc, és com si no s'acabi tot encara. Però l'he de tornar. No és meu. Pertany a la ràdio. Però ja no és la mateixa ràdio que fa uns anys.
Ja a la retornada, es notava que havien canviat coses. No es demanaven tantes cròniques, havies de fer mans i mànigues per fer alguna cosa similar a un sou i notaves una recança constant quan intentava fer més cròniques.
Era una ràdio segrestada pels números. Ens van retallar les cròniques a fer per, així, segons se'm va comunicar, no s'hauria de prendre la mesura de desmantellar les corresponsalies. Això va ser fa uns tres mesos.
Vam patir, pensant, il.lusos nosaltres, que si fèiem aquest sacrifici ens en sortiríem. No podia ser. La decisió estava presa des de feia temps. Diuen que no els surten els números. No crec que retallar 125.000 euros l'any, fent fora a 30 persones, sigui un gran estalvi, tenint en compte que hi ha professionals en aquesta mateixa emissora que cobren aquesta quantitat ells sols. Però ja està tot fet.
Avui és un dia trist, perquè ara sí, S'ha acabat. Ja no hi haurà més: Núria Valls, Catalunya Ràdio, Reus. El comiat no ha estat trist del tot. Molts professionals i companys de la casa, amb la boca petita, ens han donat suport. Però n'hi ha hagut alguns que s'han atrevit (malgrat els hi va la cadira) a fer-ho públicament.
Crec que ens ho mereixem. Després dels menyspreus patits aquests dies per la direcció, ens ho mereixem. Perquè han mentit molt i ho ha fet gent que no en té ni punyetera idea de com treballàvem. Un reconeixement públic de la nostra feina, malgrat la Direcció, ens fa continuar creient en les persones.
Avui és un dia trist, però (com deia la pel.lícula) demà serà un altre dia.
Gràcies a tots els qui m'heu ajudat en aquest camí.
Us deixo un dels reconeixements més emotiu i maco que se'ns ha fet aquests dies i el record que per nosaltres s'ha tingut des de la Delegació de Tarragona.
Gràcies Manel, Carme, Tomàs, Miquel, Carles, Ricard, Jordi i als qui heu estat compartint aquests anys de ràdio amb mi.
dimarts, 30 d’abril del 2013
divendres, 26 d’abril del 2013
Prou Mentides!!!! Carta oberta a la direcció de Catalunya Ràdio
Benvolgut,
Ens vau acomiadar afirmant que prescindien de les nostres col.laboracions "esporàdiques". Va ser en un mail enviat per Francesc Cano, director d'Informatius de Catalunya Ràdio.
El Sr Brauli Duart, president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), el mateix dia enviava una carta als alcaldes on deia que ara la cobertura de les comarques serà més eficient ja que es comptarà amb recursos propis per la cobertura de la informació local en la dinàmica dels serveis informatius de Catalunya Ràdio i Catalunya Informació, que fins ara es feia parcialment amb recursos externs.
I avui llegeixo que el Sr Fèlix Riera, director de Catalunya Ràdio ha gosat dir que, a partir d'ara, la informació territorial estarà garantida mitjançant treballadors a temps complet, mentre que els corresponsals ho feien "parcialment".
Ja n'hi ha prou!!!
Ni hem treballat esporàdicament, ni parcialment, ni a temps parcial. Què es creuen que som? Miri's bé els llistats de facturacions, Sr Riera i s'adonarà que de parcial, res de res. Vostè no sap ni qui som, ni què cobríem, ni com ho feiem.
Li ho explicaré: Per Catalunya Ràdio i Catalunya Informació, molts, per no dir tots els qui erem corresponsals hem deixat d'assistir a festes familiars, hem deixat d'anar al cine o a prendre alguna cosa amb els amics, molt sovint; hem perdut amistats i parelles perquè era difícil compaginar-ho amb la feina, amb un mòbil que no parava de sonar per dir-te "ves aquí que hi ha tal..." "o mira què ha passat allà, t'hi pots apropar?"... "Pots esbrinar alguna cosa sobre tal?..." i així sense parar.
Ens han trucat a la una de la matinada, a les tres, a les cinc, a les sis, a mitjanit, sempre què volien perquè SEMPRE teniem el mòbil engegat i amb bateria. Ho fèiem perquè ens agrada aquesta feina, però aquest menysteniment continuat que estem rebent en els darrers dies per la seva banda, ens ofèn.
Hem cobert judicis de més de cinc hores, incendis de més de 10 hores, hem estat sempre al peu del canó i vostè gosa dir que treballàvem "parcialment"??? Li hauria de fer vergonya.
A un company li van cremar el cotxe durant una manifestació, una altra havia d'enviar cròniques de matinada perquè era quan acabava el ple (llarg) de la zona que cobria, una altra està invalida de per vida per una tonta caiguda després de treballar 15 dies seguits per la ràdio... i en puc explicar molts i molts més de casos.
Sincerament, espero que aquells a qui s'adreça explicant-li aquest model meravellós que vol implantar (i que suposa el centralisme total perquè el que fèiem 30 no ho poden fer, per molt que ho intentin, 13), no el creguin. Espero que en algun moment, tot torni al seu lloc.
El nou model suposa la desaparició del territori. Com ja s'ha dit moltes vegades, els 30 que ja no hi serem el dia 1 de maig, coneixem la gent de la zona i ells ens coneixen a nosaltres i sovint són els qui ens aporten les notícies.
Ens sentim ferits, tristos, indignats, enrabiats, menyspreuats, etc. No es pot tractar a la gent que s'ha deixat la pell per fer les coses bé i amb moltíssima professionalitat, com ho està fent.
De debó, les maneres han estat les pitjors. No ens mereixiem que ens fessiu fora, però molt menys que ens tractessiu així.
Atentament,
Núria Valls, corresponsal durant 14 anys de Reus, Baix Camp i el què convingués a Catalunya Ràdio
i altres molts corresponsals de Catalunya Ràdio
Ens vau acomiadar afirmant que prescindien de les nostres col.laboracions "esporàdiques". Va ser en un mail enviat per Francesc Cano, director d'Informatius de Catalunya Ràdio.
El Sr Brauli Duart, president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), el mateix dia enviava una carta als alcaldes on deia que ara la cobertura de les comarques serà més eficient ja que es comptarà amb recursos propis per la cobertura de la informació local en la dinàmica dels serveis informatius de Catalunya Ràdio i Catalunya Informació, que fins ara es feia parcialment amb recursos externs.
I avui llegeixo que el Sr Fèlix Riera, director de Catalunya Ràdio ha gosat dir que, a partir d'ara, la informació territorial estarà garantida mitjançant treballadors a temps complet, mentre que els corresponsals ho feien "parcialment".
Ja n'hi ha prou!!!
Ni hem treballat esporàdicament, ni parcialment, ni a temps parcial. Què es creuen que som? Miri's bé els llistats de facturacions, Sr Riera i s'adonarà que de parcial, res de res. Vostè no sap ni qui som, ni què cobríem, ni com ho feiem.
Li ho explicaré: Per Catalunya Ràdio i Catalunya Informació, molts, per no dir tots els qui erem corresponsals hem deixat d'assistir a festes familiars, hem deixat d'anar al cine o a prendre alguna cosa amb els amics, molt sovint; hem perdut amistats i parelles perquè era difícil compaginar-ho amb la feina, amb un mòbil que no parava de sonar per dir-te "ves aquí que hi ha tal..." "o mira què ha passat allà, t'hi pots apropar?"... "Pots esbrinar alguna cosa sobre tal?..." i així sense parar.
Ens han trucat a la una de la matinada, a les tres, a les cinc, a les sis, a mitjanit, sempre què volien perquè SEMPRE teniem el mòbil engegat i amb bateria. Ho fèiem perquè ens agrada aquesta feina, però aquest menysteniment continuat que estem rebent en els darrers dies per la seva banda, ens ofèn.
Hem cobert judicis de més de cinc hores, incendis de més de 10 hores, hem estat sempre al peu del canó i vostè gosa dir que treballàvem "parcialment"??? Li hauria de fer vergonya.
A un company li van cremar el cotxe durant una manifestació, una altra havia d'enviar cròniques de matinada perquè era quan acabava el ple (llarg) de la zona que cobria, una altra està invalida de per vida per una tonta caiguda després de treballar 15 dies seguits per la ràdio... i en puc explicar molts i molts més de casos.
Sincerament, espero que aquells a qui s'adreça explicant-li aquest model meravellós que vol implantar (i que suposa el centralisme total perquè el que fèiem 30 no ho poden fer, per molt que ho intentin, 13), no el creguin. Espero que en algun moment, tot torni al seu lloc.
El nou model suposa la desaparició del territori. Com ja s'ha dit moltes vegades, els 30 que ja no hi serem el dia 1 de maig, coneixem la gent de la zona i ells ens coneixen a nosaltres i sovint són els qui ens aporten les notícies.
Ens sentim ferits, tristos, indignats, enrabiats, menyspreuats, etc. No es pot tractar a la gent que s'ha deixat la pell per fer les coses bé i amb moltíssima professionalitat, com ho està fent.
De debó, les maneres han estat les pitjors. No ens mereixiem que ens fessiu fora, però molt menys que ens tractessiu així.
Atentament,
Núria Valls, corresponsal durant 14 anys de Reus, Baix Camp i el què convingués a Catalunya Ràdio
i altres molts corresponsals de Catalunya Ràdio
dijous, 25 d’abril del 2013
No estudieu! Feu-vos d'un partit o hipòcrites
Llegeixo aquesta notícia al Diari de Tarragona i torno a pensar que a l'atur hi ha molta gent vàlida i treballant molt d'inútil
Queda clar. Estudiar, cada vegada serveix per menys. Quànts estudiants, fins i tot amb màsters, hi ha actualment a l'atur? Ens hi hem escarrassat, hi hem deixat hores i nits i, al final, un amiguet de.. o un familiar de... ens passa al davant tenint molta menys acreditació.
Una societat amb més d'un quart de la població a l'atur, no pot avançar. Se'ns va prometre un creixement de l'activitat i, conseqüentment, un creixement de l'ocupació i, com diuen els castellans "Donde dije digo, digo Diego".
Queda clar. Estudiar, cada vegada serveix per menys. Quànts estudiants, fins i tot amb màsters, hi ha actualment a l'atur? Ens hi hem escarrassat, hi hem deixat hores i nits i, al final, un amiguet de.. o un familiar de... ens passa al davant tenint molta menys acreditació.
Una societat amb més d'un quart de la població a l'atur, no pot avançar. Se'ns va prometre un creixement de l'activitat i, conseqüentment, un creixement de l'ocupació i, com diuen els castellans "Donde dije digo, digo Diego".
Jo, ara, formo part del 27% actual. No m'ho esperava. Dues llicenciatures i sempre sense parar, semblava impensable. Però, gairebé es pot dir que ja ho hauria de veure-ho venir. Perquè? Per allò de "Cuando las barbas de tu vecino veas cortar, pon las tuyas a remojar".
Mai, mai, mai havia tingut tot el meu entorn amical a l'atur. Persones que són inquietes, que tenen idees, intel.ligents, amb estudis superiors... Potser aquest és el problema. S'està construint una societat amb una educació retallada (com més burros, més incultes, sense tant coneixements, més fàcils de dominar). Del tema universitari, més val no parlar-ne (matrícules altes perquè només uns quants s'ho puguin permetre); i el periodisme? També retallat.
La retallada del periodisme respon a la necessitat política de tenir una societat pobra, inculta i poc informada. Em recorda una obra de George Orwell... Perquè serà?
dimarts, 23 d’abril del 2013
Debat sobre periodisme en els temps actuals
El Periodisme en temps de crisi és el títol del debat que s'ha fet aquest Sant Jordi a la seu del Col.legi de Periodistes de Catalunya i en què hi han participat Rosa Maria Calaf (excorresponsal de TVE), Saül Gordillo (El Periódico), Gonçal Calvo (Catalunya Ràdio), Joan Roura (TV3) i Josep Molina (ACN).
Es tracta d'un debat emmarcat dins la programació alternativa i reivindicativa de Catalunya Ràdio, on avui es fa vaga en protesta de les retallades i també contra els acomiadaments de la trentena de corresponsals que cobrien el territori.
La transmissió comença amb la salutació d'un històric de Catalunya Ràdio, Joan Anton Ramoneda i, posteriorment, s'entra en el debat on sorgeixen preguntes com: perquè el periodisme està desapareixent? quina evolució pot tenir? o si Tenen sentit periodístic rodes de premsa on no s'admeten preguntes?
Aquí en teniu l'àudio, extret de la web http://totssomcatradio.wordpress.com/
Es tracta d'un debat emmarcat dins la programació alternativa i reivindicativa de Catalunya Ràdio, on avui es fa vaga en protesta de les retallades i també contra els acomiadaments de la trentena de corresponsals que cobrien el territori.
La transmissió comença amb la salutació d'un històric de Catalunya Ràdio, Joan Anton Ramoneda i, posteriorment, s'entra en el debat on sorgeixen preguntes com: perquè el periodisme està desapareixent? quina evolució pot tenir? o si Tenen sentit periodístic rodes de premsa on no s'admeten preguntes?
Aquí en teniu l'àudio, extret de la web http://totssomcatradio.wordpress.com/
dissabte, 20 d’abril del 2013
Gràcies! Gràcies! Gràcies! Gràcies! Gràcies!
Abans que res, disculpeu la trigança (Mai havia imaginat que quedar-se sense feina, portés tanta feina). Per aquestes circumstàncies, fins ara no he pogut tenir una mica de tranquil.litat i intentar expressar aquí el que sento.
Gratitud. Molta gratitud. Un sentiment immens d'alegria, de joia, d'agraïment. Des de dijous, estic en un núvol. Un moment que em guardo per sempre i que intento recordar, paraula per paraula, dia a dia. Fins i tot, he pensat en escriure-ho.
Dijous a la nit, la gent de Reus, amb l'insuperable i estimat Josep Baiges al capdavant, em van fer sentir molt i molt feliç. Per mi, ha estat un dels moments més intensos de la meva vida. No tan sols el reconeixement amb el premi Enganxen (que no sé si el mereixo o no), sinó per l'escalf que em va donar la gent.
Em vaig emocionar. Gairebé em poso a plorar, mentre la Ruth em presentava. (Ruth, hem de quedar un dia perquè ho signis) i després gent que deia el meu nom i es recordava de mi com si jo hagués fet alguna cosa.
La Ruth va dir que jo havia estat mestra. Jo tinc clar que no sóc mestra de ningú, més aviat alumna de molta, moltíssima gent que estava a la platea del teatre Bràvium, fins i tot de la meva estimadíssima i grandíssima millor amiga Anna Mor, que va oferir un magnífic tast del seu projecte musical.
De fet, jo havia anat al Bràvium per escoltar-la a ella i al Jordi Salvadó, un altre dels 3 membres del projecte, i per retrobar-me amb moltes persones a qui estimo i admiro.
Gaudia de la vetallada i de sobte, la Ruth, grandíssima i excel.lent amiga, persona i treballadora, llegeix unes paraules que em sonen. Com no m'havien de sonar si les vaig escriure jo?! (la meva memòria cada vegada és pitjor). I m'envia un missatge que em fa volar, que em transporta als núvols i, al mateix temps, m'encoratja, encara més, per lluitar. I sort que no vaig haver de pujar a l'escenari, perquè no sé què hauria dit!
Expresso aquí, escrivint, el que sento. I ho torno a dir:
Gràcies!Gràcies!Gràcies!Gràcies! i mil Gràcies!!!!
PD.- El guardó ja té el seu lloc d'honor i cada vegada que hi passo per davant, me'l miro i recordo aquells moments en què he gaudit tant de tot.
Gratitud. Molta gratitud. Un sentiment immens d'alegria, de joia, d'agraïment. Des de dijous, estic en un núvol. Un moment que em guardo per sempre i que intento recordar, paraula per paraula, dia a dia. Fins i tot, he pensat en escriure-ho.
Dijous a la nit, la gent de Reus, amb l'insuperable i estimat Josep Baiges al capdavant, em van fer sentir molt i molt feliç. Per mi, ha estat un dels moments més intensos de la meva vida. No tan sols el reconeixement amb el premi Enganxen (que no sé si el mereixo o no), sinó per l'escalf que em va donar la gent.
Em vaig emocionar. Gairebé em poso a plorar, mentre la Ruth em presentava. (Ruth, hem de quedar un dia perquè ho signis) i després gent que deia el meu nom i es recordava de mi com si jo hagués fet alguna cosa.
La Ruth va dir que jo havia estat mestra. Jo tinc clar que no sóc mestra de ningú, més aviat alumna de molta, moltíssima gent que estava a la platea del teatre Bràvium, fins i tot de la meva estimadíssima i grandíssima millor amiga Anna Mor, que va oferir un magnífic tast del seu projecte musical.
De fet, jo havia anat al Bràvium per escoltar-la a ella i al Jordi Salvadó, un altre dels 3 membres del projecte, i per retrobar-me amb moltes persones a qui estimo i admiro.
Gaudia de la vetallada i de sobte, la Ruth, grandíssima i excel.lent amiga, persona i treballadora, llegeix unes paraules que em sonen. Com no m'havien de sonar si les vaig escriure jo?! (la meva memòria cada vegada és pitjor). I m'envia un missatge que em fa volar, que em transporta als núvols i, al mateix temps, m'encoratja, encara més, per lluitar. I sort que no vaig haver de pujar a l'escenari, perquè no sé què hauria dit!
Expresso aquí, escrivint, el que sento. I ho torno a dir:
Gràcies!Gràcies!Gràcies!Gràcies! i mil Gràcies!!!!
PD.- El guardó ja té el seu lloc d'honor i cada vegada que hi passo per davant, me'l miro i recordo aquells moments en què he gaudit tant de tot.
dilluns, 15 d’abril del 2013
El periodisme mor?
El periodisme està tocat de mort o, directament, mort. Aquesta és una frase que escolto des de fa un temps a familiars i companys. M'agradaria pensar que no. Què pot haver matat el periodisme? Els diners. Clara i purament. Un diari que no ven és un diari poc rentable. I en aquests moments, això suposen EROs, acomiadaments, etc
D'altra banda, el periodisme s'ha anat fent fàcil. El periodista inquiet ha hagut de mitigar la seva inquietud i adaptar-se a un nou sistema que es diu Copi-Pegui. Perquè? Perque el periodista inquiet, abans, quan a la redacció eren quatre o cinc persones per una mateixa secció, tenia temps d'investigar, de fer trucades, d'esperar, d'anar pels llocs i intentar buscar la notícia. En definitiva, es podia permetre el luxe de perdre temps cercant l'actualitat.
Ara això ja no és així. Algú va decidir fer-nos la feina molt més fàcil. Es van començar a contractar periodistes com a Responsables de Premsa d'entitats, institucions, etc. Havien estat periodistes inquiets i alguns molt i molt bons. Però que ja començaven a veure que ser periodista de carrer implica moltes hores de perdre's la família i poca recompensa econòmica, i aquesta opció era més "estable".
Com arribaven comunicats de premsa contínuament, a la redacció ja no calia pagar a cinc persones per fer dues o tres planes del diari. per tant, se'n van començar a acomiadar algunes i els qui quedaven van començar a aprendre l'art de copiar, refer i enganxar.
A banda, amb els caps de premsa es va establir un calendari de rodes de premsa. Per tant, ja no quedava temps per anar a buscar la notícia.
I després hi ha el cas de les agències. Al començament eren un complement. Però, al final, va començar-se a escoltar des de la direcció dels mitjans: "No cal que hi vagis que ja ho traurem d'agència".
Aquí la mort ja arribava. Per repicar el que deia una agència, ja no calien tres periodistes a la redacció. Ho podria fer, fins i tot, un administratiu. Perquè el que sortia d'agència o de l'Oficina de Premsa, ho feien periodistes. Per tant, havien d'estar ben redactats i amb estil periodístic. O sigui que amb això ja s'omplia el diari.
Quedaven, però, les ràdios i les televisions. Aquí encara no s'hi ha arribat de ple, però s'hi està treballant. Comunicats acompanyats d'arxius mp3 amb les declaracions i, els més novedosos, amb imatges de vídeo, a vegades, fins i tot, editades.
Així, les redaccions més grans i amb més periodistes eren les oficines de premsa. Però arriba la crisi i els diaris comencen a reduir planes i, alguns, fins i tot, a tancar. El mateix passa en d'altres redaccions de mitjans.
O sigui que, ara és el torn de les Oficines de premsa i de les agències. Sense clients, no calen tants periodistes i, per això, ara retallen.
Els periodistes tenim un problema. Mai ens hem sabut unir. I ara que ho comencem a fer, ja és tard. No sé si el periodisme morirà. Però si sé que en algunes cases hi ha boníssims periodistes que han destapat escàndols, que han estat incisius i que han sabut trobar la notícia, a qui no se'ls ha reconegut la gran tasca que han fet.
És una llàstima. Una gran llàstima. Me'n recordo ara del Rafa, el Josep, l'Anna, el Ricard, la Noe, la Cori, el Quico, la Natàlia, el Cèsar, el Ricard, el Sergi, la Ruth, la Iolanda, la Irene... Moltes, moltes persones dels quals les empreses han volgut primar més el seu valor econòmic que el professional, que és altíssim. Com he dit, una llàstima.
divendres, 12 d’abril del 2013
Emprenyada i trista
Fa prop de 4 anys vaig descobrir que la vida a vegades se't pot complicar i molt. Una manifestació de pagesos que s'embolica i, patapam, lesionada de per vida. Però, excepte en algun moment molt concret, això no em va fer perdre el somriure.
Avui l'he perdut. Ahir a la nit vaig preparar il.lusionada tot el material de la ràdio que tinc per poder retornar almenys aquests 15 dies que queden i acomiadar-me amb unes darreres cròniques. Havia quedat d'acord amb el Cap que podria tornar. Vaig tenir una breu conversa amb el director d'informatius dilluns mateix als passadissos de la ràdio i em va dir que cap problema i que ho trobava bé. Per sort, hi ha una testimoni d'aquesta conversa.
Doncs, després de confirmar amb qui tocava que agafava l'alta, malgrat no estar curada del tot, i em reincorporava aquest mateix divendres, aquest matí, em truca i em diu que hi havia canvi d'ordres des de Barcelona i que ja no podia tornar. Que no em podia reincorporar perquè a partir de dilluns, abans del que s'havia estipulat en la carta d'acomiadament, ja començarien a prescindir dels corresponsals. A"aplicar el model nou", li diuen.Reitero que, almenys si hi ha alguna cosa divendres o durant el cap de setmana ho pugui fer i m'insisteix que No.
O sigui que no em queda cap altra opció que acomiadar-me per aquí. Hi penjo la meva darrera crònica i també dues glosses que han fet dues persones amb qui he tractat molt des de fa anys i què saben perfectament l'"esporàdiques" (mode ironia on) que eren les meves col.laboracions (ho reconec, una mica d'autobombo).
Moltes gràcies Carles Pellicer, alcalde de Reus i Alícia Alegret, tinent d'alcalde, per aquestes paraules. Imagino que ens tornarem a veure no gaire tard. Mentrestant, gràcies!
La meva darrera crònica
Carles Pellicer parlant de la feina feta a Catalunya Ràdio
Alícia Alegret, parlant de la feina feta a Catalunya Ràdio
Avui l'he perdut. Ahir a la nit vaig preparar il.lusionada tot el material de la ràdio que tinc per poder retornar almenys aquests 15 dies que queden i acomiadar-me amb unes darreres cròniques. Havia quedat d'acord amb el Cap que podria tornar. Vaig tenir una breu conversa amb el director d'informatius dilluns mateix als passadissos de la ràdio i em va dir que cap problema i que ho trobava bé. Per sort, hi ha una testimoni d'aquesta conversa.
Doncs, després de confirmar amb qui tocava que agafava l'alta, malgrat no estar curada del tot, i em reincorporava aquest mateix divendres, aquest matí, em truca i em diu que hi havia canvi d'ordres des de Barcelona i que ja no podia tornar. Que no em podia reincorporar perquè a partir de dilluns, abans del que s'havia estipulat en la carta d'acomiadament, ja començarien a prescindir dels corresponsals. A"aplicar el model nou", li diuen.Reitero que, almenys si hi ha alguna cosa divendres o durant el cap de setmana ho pugui fer i m'insisteix que No.
O sigui que no em queda cap altra opció que acomiadar-me per aquí. Hi penjo la meva darrera crònica i també dues glosses que han fet dues persones amb qui he tractat molt des de fa anys i què saben perfectament l'"esporàdiques" (mode ironia on) que eren les meves col.laboracions (ho reconec, una mica d'autobombo).
Moltes gràcies Carles Pellicer, alcalde de Reus i Alícia Alegret, tinent d'alcalde, per aquestes paraules. Imagino que ens tornarem a veure no gaire tard. Mentrestant, gràcies!
La meva darrera crònica
Carles Pellicer parlant de la feina feta a Catalunya Ràdio
Alícia Alegret, parlant de la feina feta a Catalunya Ràdio
dimecres, 10 d’abril del 2013
Gràcies!!!
He trigat uns dies a tornar a escriure per veure-ho tot amb més fredor i també organitzar-me (cal prendre decisions que no seran fàcils de prendre). Però aquests dies m'ha emocionat molt veure la gran quantitat d'estímuls positius i de suport que estic i estem rebent els afectats pels acomiadaments. L'#AcampadaCatRàdio en va ser una mostra ben clara.
Persones lluitant per nosaltres i també per defensar un mitjà de comunicació públic, de proximitat, nacional i que fos independent. Perquè els polítics saben el poder què poden tenir i per això els volen controlar.
Només puc dir, milers i milers de gràcies pels suports rebuts per les xarxes, en persona, per telèfon, etc. Em sento afortunada. Tinc (he tingut) la gran sort de viure aquests anys amb la feina que més m'agrada i he tingut i, estic segura que continuaré tenint, uns companys magnífics.
Gràcies a tots els periodistes de Reus, amb els qui he fet tants i tants cafès, perquè m'han fet gaudir encara més de la feina i gràcies als companys de la ràdio a Tarragona, al Manel molt especialment, perquè el conec des d'un curset que vaig fer un estiu al Morell i sempre m'ha anat ensenyant coses, algunes les he compartit i amb d'altres no hi he estat d'acord, però ha estat un plaer.
I gràcies al Xavi, que m'ha ajudat de manera superba en aquests darrers anys; i al Miquel, a qui també vaig conèixer al curset del Morell i que amb el seu caràcter m'ha empès a millorar. Tots dos han fet que per les ones no es notés "gaire" les 300.000 engantxades què he tingut en cada crònica.
I a la Coia que, durant els moments més durs per mi, em va donar suport contínuament assegurant-me que podria tornar al lloc de treball (com de fet, ha estat) i amb missatges encoratjadors. I a la Carme, que havia d'aguantar el meu mal humor en depèn quines hores. També al Ricard i el Jordi, els més nous, que han hagut de suportar el meu mal caràcter en els darrers mesos. No em vull oblidar del Gran Tomàs, algú que sense voler ser-hi, es va fent un lloc dins teu i el riure del Carles i les seves bromes Tarragona-Reus; i la Mar i els tècnics de Barcelona (especialment, el Gerard que espero poder parlar amb ell sempre) i els editors i companys de Barcelona, etcètera, etcètera, etcètera.
Deixo una mostra del què hem fet els diversos corresponsals de la ràdio aquests anys.
Ha estat un plaer. Gràcies!!!
http://www.ivoox.com/els-corresponsals-del-territori-2-audios-mp3_rf_1929467_1.html
Persones lluitant per nosaltres i també per defensar un mitjà de comunicació públic, de proximitat, nacional i que fos independent. Perquè els polítics saben el poder què poden tenir i per això els volen controlar.
Només puc dir, milers i milers de gràcies pels suports rebuts per les xarxes, en persona, per telèfon, etc. Em sento afortunada. Tinc (he tingut) la gran sort de viure aquests anys amb la feina que més m'agrada i he tingut i, estic segura que continuaré tenint, uns companys magnífics.
Gràcies a tots els periodistes de Reus, amb els qui he fet tants i tants cafès, perquè m'han fet gaudir encara més de la feina i gràcies als companys de la ràdio a Tarragona, al Manel molt especialment, perquè el conec des d'un curset que vaig fer un estiu al Morell i sempre m'ha anat ensenyant coses, algunes les he compartit i amb d'altres no hi he estat d'acord, però ha estat un plaer.
I gràcies al Xavi, que m'ha ajudat de manera superba en aquests darrers anys; i al Miquel, a qui també vaig conèixer al curset del Morell i que amb el seu caràcter m'ha empès a millorar. Tots dos han fet que per les ones no es notés "gaire" les 300.000 engantxades què he tingut en cada crònica.
I a la Coia que, durant els moments més durs per mi, em va donar suport contínuament assegurant-me que podria tornar al lloc de treball (com de fet, ha estat) i amb missatges encoratjadors. I a la Carme, que havia d'aguantar el meu mal humor en depèn quines hores. També al Ricard i el Jordi, els més nous, que han hagut de suportar el meu mal caràcter en els darrers mesos. No em vull oblidar del Gran Tomàs, algú que sense voler ser-hi, es va fent un lloc dins teu i el riure del Carles i les seves bromes Tarragona-Reus; i la Mar i els tècnics de Barcelona (especialment, el Gerard que espero poder parlar amb ell sempre) i els editors i companys de Barcelona, etcètera, etcètera, etcètera.
Deixo una mostra del què hem fet els diversos corresponsals de la ràdio aquests anys.
Ha estat un plaer. Gràcies!!!
http://www.ivoox.com/els-corresponsals-del-territori-2-audios-mp3_rf_1929467_1.html
diumenge, 7 d’abril del 2013
Una carta indigna
Avui no faré una reflexió pròpia. Em limitaré a copiar la "indigna" carta que des de la CCMA (la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals) a la qual pertany Catalunya Ràdio, es va enviar a alguns alcaldes poques hores després que ens comuniqués que "per raons d'ajustaments econòmics i operatius" prescindia dels corresponsals de comarca.
És indigna per dues raons: D'una banda, els corresponsals vam rebre el mail de comiat al voltant de les 18 hores i, els alcaldes i imagino que també altres institucions de territori, cap a les 20 hores.
També és indigna perquè insinua que fins ara el territori estava mal cobert, per pobres becaris que feien el que podien i això està molt allunyat de la realitat. Ens hi hem deixat hores i hores de guàrdia, de perdre temps amb els nostres per anar a cobrir un o altre acte i sempre al peu del canó.
Per això, com que ja queda tot prou reflectit a la carta, només dic.
No us deixeu enganyar!
Nosaltres, només som la punta de l'iceberg. No es pot fer un ERO a la plantilla, mentre es continua pagant a externs (encara que sigui malpagant).
No us deixeu enganyar!
Nosaltres, només som la punta de l'iceberg. No es pot fer un ERO a la plantilla, mentre es continua pagant a externs (encara que sigui malpagant).
O sigui, que Déu o qui sigui ens ampari, perquè ara el món s'acaba i no ho fa bé.
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
De:
Presidència CCMA [mailto:presidencia@ccma.cat]
Enviado el: miércoles, 03 de abril de 2013 20:15
Para:
Enviado el: miércoles, 03 de abril de 2013 20:15
Para:
Asunto: Catalunya Ràdio reforça la seva
presència al territori
Benvolgut alcalde,
Em plau escriure aquestes línies per
comunicar-li que Catalunya Ràdio reforçarà el seu desplegament a les comarques
de Catalunya a partir de l’1 de maig amb l’objectiu de millorar la seva
proximitat i arrelament al territori.
Per fer-ho, la ràdio nacional de Catalunya
comptarà amb tres nous centres territorials -als Pirineus, la Catalunya Central
i les Terres de l’Ebre-, amb professionals que tindran dedicació plena en
demarcacions on fins ara no hi havia periodistes de la pròpia plantilla. A més,
dotarà de més efectius les delegacions de Tarragona, Lleida i Girona
i l'actual centre territorial de la Vall d’Aran.
Aquest model, que impulsarem optimitzant
l’actual distribució de la plantilla, permetrà assegurar amb recursos propis la
cobertura de la informació local en la dinàmica dels serveis informatius de
Catalunya Ràdio i Catalunya Informació, que fins ara es feia parcialment amb
recursos externs.
El Grup d’Emissores Catalunya Ràdio assoleix
així una cobertura més efectiva del territori, tot garantint una informació de
qualitat i de proximitat, amb la voluntat de refermar el compromís per uns
mitjans públics amb més presència a les nostres comarques i preparats per
compatibilitzar amb la màxima eficiència la informació local amb la global, com
correspon a la seva funció de servei públic com a ràdio nacional de
Catalunya.
Cordialment,
Brauli Duart i
Llinares
Barcelona, 3 d’abril del
2013
dissabte, 6 d’abril del 2013
Més de 10 anys inoblidables, sentint-me de "la casa"
Incendis, judicis i pagesos. Aquests han estat els meus principals temes, a banda de l'actualitat de la meva ciutat, de Reus. Han estat 14 anys inoblidables i m'he sentit "de la casa", encara que cap paper, més enllà de les factures, ho reflectien.
He viscut moments intensos: l'atemptat d'ETA a Salou, el conflicte de "La Comarcal" de Reus contra Ruiz Mateos, l'incendi d'Horta de Sant Joan, les multitud de manifestacions i assemblees de la Unió de Pagesos, el judici de Vandellós I, el de l'aberrant crim de la nena de Salou Tamara Navas... Me'n deixo moltíssims de moments.
Han estat uns anys en què he gaudit molt i molt de la feina, en què he après a ser periodista i m'he adonat que és el que vull ser de gran.
Vaig començar l'any 1999 gràcies a que la companya que aleshores era la corresponsal de Catalunya Ràdio a Reus, vivia a Tarragona i hi havia dies que em demanava que jo la suplís. Així va començar tot.
Com podeu veure, es cobrava a 2.000 pessetes la peça. Un preu que es va mantenir durant moltíssims anys. De sobte, un desembre ens avisen que començaran a pujar el preu per peça i així, poc a poc, fins arribar als 17,5 euros actuals. Ni dir que no ens feiem rics, ni molt menys.
Han estat anys sense parar. A vegades et despertaven a les 7 del matí perquè una família s'havia ofegat dissortadament en una riuada a Botarell o perquè hi havia hagut un fenomen anomenat esclafit a Reus i voltants. O et trucaven a la una de la matinada perquè un tren havia descarrilat i es desviaven els passatgers, i moltes altres coses. Era el moment d'entrar en directe, nerviosa, sempre nerviosa. I cal afegir quan, a banda de la crònica habitual, entraves "pel Bassas" o "pel Barril"...
Només un malaurat accident m'ha apartat per un temps d'aquesta feina. Va ser el 24 d'octubre de 2009 quan cobria una manifestació de pagesos (ja he dit, una de les meves especialitats) i vaig malcaure tan malament que m'he quedat amb una minusvalidesa. Però tan se val! La feina és la meva vida. Ser corresponsal de Catalunya Ràdio és la meva vida. Per això, malgrat anar amb les crosses hi vaig tornar. L'adrenalina em podia i encara em pot.
Però tot això ara s'ha estruncat. Dimecres a les 17,39 hores m'arribava un mail dient-me que
"per raons d'ajustaments econòmics i operatius, a partir del pròxim 1 de maig, Catalunya Ràdio SRG SA deixarà de comptar amb les col·laboracions que, amb caràcter esporàdic, vostè venia prestant com a periodista "freelance" i que consistien en la realització de cròniques sobre esdeveniments d'actualitat informativa relatives a territori".
Em vaig quedar esturada. No es poden anomenar "col.laboracions esporàdiques" a haver d'estar en guàrdia gairebé les 24 hores del dia, gairebé els 365 dies a l'any. No vull dir que treballés totes aquestes hores, però calia tenir el telèfon engegat i amb bateria. La feina habitual era unes hores al dia, cada dia.
Ara, estic demanant suport perquè no ens facin fora. No sé si ho aconseguirem, però cal lluitar. Més enllà del meu sentiment personal, el que em fa ràbia és que Catalunya Ràdio, Catalunya Informació tenia el millor sistema nacional de comunicació de proximitat. Els corresponsals de Catalunya Ràdio som gent que vivim i coneixem la zona que cobríem informativament. La gent ens coneix. Som el David, el Marc, la Clara o la Núria de Catalunya Ràdio. Som gent que ens hi hem deixat hores i hores. Però es veu que uns 125.000 euros l'any és una gran despesa.
S'està desmantellant una estructura de país. La informació actualment ha de ser global i això hauria d'implicar que els oients de Riudoms o de Manresa o d'Olot de Catalunya Ràdio sàpiguen què passa al seu poble i no només quan el que passa és una gran desgràcia.
Si volem ser un país, necessitem un sistema de comunicació de país i ara això s'està destruint.
Han estat més de deu anys gaudint informant, espero que els de Reus, la meva ciutat, puguin continuar sent informats de què hi passa quan escoltin Catalunya Ràdio.
Una abraçada i dono les gràcies per aquests anys a Josep, Coia, Manel, Carme, Mar, Ricard, Jordi, Xavi, Miquel; a la resta de companys corresponsals; i als companys de Barcelona. #totssomCatalunyaRàdio Jo almenys així ho he cregut durant tots aquests anys.
He viscut moments intensos: l'atemptat d'ETA a Salou, el conflicte de "La Comarcal" de Reus contra Ruiz Mateos, l'incendi d'Horta de Sant Joan, les multitud de manifestacions i assemblees de la Unió de Pagesos, el judici de Vandellós I, el de l'aberrant crim de la nena de Salou Tamara Navas... Me'n deixo moltíssims de moments.
Han estat uns anys en què he gaudit molt i molt de la feina, en què he après a ser periodista i m'he adonat que és el que vull ser de gran.
Vaig començar l'any 1999 gràcies a que la companya que aleshores era la corresponsal de Catalunya Ràdio a Reus, vivia a Tarragona i hi havia dies que em demanava que jo la suplís. Així va començar tot.
Com podeu veure, es cobrava a 2.000 pessetes la peça. Un preu que es va mantenir durant moltíssims anys. De sobte, un desembre ens avisen que començaran a pujar el preu per peça i així, poc a poc, fins arribar als 17,5 euros actuals. Ni dir que no ens feiem rics, ni molt menys.
Han estat anys sense parar. A vegades et despertaven a les 7 del matí perquè una família s'havia ofegat dissortadament en una riuada a Botarell o perquè hi havia hagut un fenomen anomenat esclafit a Reus i voltants. O et trucaven a la una de la matinada perquè un tren havia descarrilat i es desviaven els passatgers, i moltes altres coses. Era el moment d'entrar en directe, nerviosa, sempre nerviosa. I cal afegir quan, a banda de la crònica habitual, entraves "pel Bassas" o "pel Barril"...
Només un malaurat accident m'ha apartat per un temps d'aquesta feina. Va ser el 24 d'octubre de 2009 quan cobria una manifestació de pagesos (ja he dit, una de les meves especialitats) i vaig malcaure tan malament que m'he quedat amb una minusvalidesa. Però tan se val! La feina és la meva vida. Ser corresponsal de Catalunya Ràdio és la meva vida. Per això, malgrat anar amb les crosses hi vaig tornar. L'adrenalina em podia i encara em pot.
Però tot això ara s'ha estruncat. Dimecres a les 17,39 hores m'arribava un mail dient-me que
"per raons d'ajustaments econòmics i operatius, a partir del pròxim 1 de maig, Catalunya Ràdio SRG SA deixarà de comptar amb les col·laboracions que, amb caràcter esporàdic, vostè venia prestant com a periodista "freelance" i que consistien en la realització de cròniques sobre esdeveniments d'actualitat informativa relatives a territori".
Em vaig quedar esturada. No es poden anomenar "col.laboracions esporàdiques" a haver d'estar en guàrdia gairebé les 24 hores del dia, gairebé els 365 dies a l'any. No vull dir que treballés totes aquestes hores, però calia tenir el telèfon engegat i amb bateria. La feina habitual era unes hores al dia, cada dia.
Ara, estic demanant suport perquè no ens facin fora. No sé si ho aconseguirem, però cal lluitar. Més enllà del meu sentiment personal, el que em fa ràbia és que Catalunya Ràdio, Catalunya Informació tenia el millor sistema nacional de comunicació de proximitat. Els corresponsals de Catalunya Ràdio som gent que vivim i coneixem la zona que cobríem informativament. La gent ens coneix. Som el David, el Marc, la Clara o la Núria de Catalunya Ràdio. Som gent que ens hi hem deixat hores i hores. Però es veu que uns 125.000 euros l'any és una gran despesa.
S'està desmantellant una estructura de país. La informació actualment ha de ser global i això hauria d'implicar que els oients de Riudoms o de Manresa o d'Olot de Catalunya Ràdio sàpiguen què passa al seu poble i no només quan el que passa és una gran desgràcia.
Si volem ser un país, necessitem un sistema de comunicació de país i ara això s'està destruint.
Han estat més de deu anys gaudint informant, espero que els de Reus, la meva ciutat, puguin continuar sent informats de què hi passa quan escoltin Catalunya Ràdio.
Una abraçada i dono les gràcies per aquests anys a Josep, Coia, Manel, Carme, Mar, Ricard, Jordi, Xavi, Miquel; a la resta de companys corresponsals; i als companys de Barcelona. #totssomCatalunyaRàdio Jo almenys així ho he cregut durant tots aquests anys.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)