Avui és un dia trist. Estic fora des del 12 d'abril, però avui ja hi serem tots. Durant aquests dies, per diverses circumstàncies, he estat molt amb contacte amb alguns companys i he vist que tots teniem el mateix sentiment i tots havíem passat pel mateix.
Avui Catalunya Ràdio prescindeix, en principi de manera definitiva, dels seus corresponsals de territori, entre ells, prescindeix, després de 14 anys de servei i una cama destrossada de per vida, de mi.
És un dia trist, pel que suposa. A partir d'ara, la informació dels corresponsals la cobriran, com puguin, els quatre redactors que queden a Tarragona (i cal tenir en compte que hi ha un ERO més que possible per l'aire) i allà on no s'arribi, ACN i la Xarxa de Comunicació Local, és a dir, les ràdios locals. Igual serveix per revitalitzar Punt6, almenys seria una bona notícia.
Tinc un micròfon de la ràdio que si no me l'haguéssin canviat fa uns mesos, ja compliria 14 anys. I no el vull tornar. Per una estranya raó: si el tinc, és com si no s'acabi tot encara. Però l'he de tornar. No és meu. Pertany a la ràdio. Però ja no és la mateixa ràdio que fa uns anys.
Ja a la retornada, es notava que havien canviat coses. No es demanaven tantes cròniques, havies de fer mans i mànigues per fer alguna cosa similar a un sou i notaves una recança constant quan intentava fer més cròniques.
Era una ràdio segrestada pels números. Ens van retallar les cròniques a fer per, així, segons se'm va comunicar, no s'hauria de prendre la mesura de desmantellar les corresponsalies. Això va ser fa uns tres mesos.
Vam patir, pensant, il.lusos nosaltres, que si fèiem aquest sacrifici ens en sortiríem. No podia ser. La decisió estava presa des de feia temps. Diuen que no els surten els números. No crec que retallar 125.000 euros l'any, fent fora a 30 persones, sigui un gran estalvi, tenint en compte que hi ha professionals en aquesta mateixa emissora que cobren aquesta quantitat ells sols. Però ja està tot fet.
Avui és un dia trist, perquè ara sí, S'ha acabat. Ja no hi haurà més: Núria Valls, Catalunya Ràdio, Reus. El comiat no ha estat trist del tot. Molts professionals i companys de la casa, amb la boca petita, ens han donat suport. Però n'hi ha hagut alguns que s'han atrevit (malgrat els hi va la cadira) a fer-ho públicament.
Crec que ens ho mereixem. Després dels menyspreus patits aquests dies per la direcció, ens ho mereixem. Perquè han mentit molt i ho ha fet gent que no en té ni punyetera idea de com treballàvem. Un reconeixement públic de la nostra feina, malgrat la Direcció, ens fa continuar creient en les persones.
Avui és un dia trist, però (com deia la pel.lícula) demà serà un altre dia.
Gràcies a tots els qui m'heu ajudat en aquest camí.
Us deixo un dels reconeixements més emotiu i maco que se'ns ha fet aquests dies i el record que per nosaltres s'ha tingut des de la Delegació de Tarragona.
Gràcies Manel, Carme, Tomàs, Miquel, Carles, Ricard, Jordi i als qui heu estat compartint aquests anys de ràdio amb mi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada