El periodisme mor?

El periodisme està tocat de mort o, directament, mort. Aquesta és una frase que escolto des de fa un temps a familiars i companys. M'agradaria pensar que no. Què pot haver matat el periodisme? Els diners. Clara i purament. Un diari que no ven és un diari poc rentable. I en aquests moments, això suposen EROs, acomiadaments, etc

D'altra banda, el periodisme s'ha anat fent fàcil. El periodista inquiet ha hagut de mitigar la seva inquietud i adaptar-se a un nou sistema que es diu Copi-Pegui. Perquè? Perque el periodista inquiet, abans, quan a la redacció eren quatre o cinc persones per una mateixa secció, tenia temps d'investigar, de fer trucades, d'esperar, d'anar pels llocs i intentar buscar la notícia. En definitiva, es podia permetre el luxe de perdre temps cercant l'actualitat.

Ara això ja no és així. Algú va decidir fer-nos la feina molt més fàcil. Es van començar a contractar periodistes com a Responsables de Premsa d'entitats, institucions, etc. Havien estat periodistes inquiets i alguns molt i molt bons. Però que ja començaven a veure que ser periodista de carrer implica moltes hores de perdre's la família i poca recompensa econòmica, i aquesta opció era més "estable".

Com arribaven comunicats de premsa contínuament, a la redacció ja no calia pagar a cinc persones per fer dues o tres planes del diari. per tant, se'n van començar a acomiadar algunes i els qui quedaven van començar a aprendre l'art de copiar, refer i enganxar.

A banda, amb els caps de premsa es va establir un calendari de rodes de premsa. Per tant, ja no quedava temps per anar a buscar la notícia.

I després hi ha el cas de les agències. Al començament eren un complement. Però, al final, va començar-se a escoltar des de la direcció dels mitjans: "No cal que hi vagis que ja ho traurem d'agència".

Aquí la mort ja arribava. Per repicar el que deia una agència, ja no calien tres periodistes a la redacció. Ho podria fer, fins i tot, un administratiu. Perquè el que sortia d'agència o de l'Oficina de Premsa, ho feien periodistes. Per tant, havien d'estar ben redactats i amb estil periodístic. O sigui que amb això ja s'omplia el diari.

Quedaven, però, les ràdios i les televisions. Aquí encara no s'hi ha arribat de ple, però s'hi està treballant. Comunicats acompanyats d'arxius mp3 amb les declaracions i, els més novedosos, amb imatges de vídeo, a vegades, fins i tot, editades.

Així, les redaccions més grans i amb més periodistes eren les oficines de premsa. Però arriba la crisi i els diaris comencen a reduir planes i, alguns, fins i tot, a tancar. El mateix passa en d'altres redaccions de mitjans.

O sigui que, ara és el torn de les Oficines de premsa i de les agències. Sense clients, no calen tants periodistes i, per això, ara retallen.

Els periodistes tenim un problema. Mai ens hem sabut unir. I ara que ho comencem a fer, ja és tard. No sé si el periodisme morirà. Però si sé que en algunes cases hi ha boníssims periodistes que han destapat escàndols, que han estat incisius i que han sabut trobar la notícia, a qui no se'ls ha reconegut la gran tasca que han fet.

És una llàstima. Una gran llàstima.  Me'n recordo ara del Rafa, el Josep, l'Anna, el Ricard, la Noe, la Cori, el Quico, la Natàlia, el Cèsar, el Ricard, el Sergi, la Ruth, la Iolanda, la Irene... Moltes, moltes persones dels quals les empreses han volgut primar més el seu valor econòmic que el professional, que és altíssim. Com he dit, una llàstima.