dijous, 23 de maig del 2013

La prescindibilitat en un país que s'enfonsa

Ja fa un mes que em van acomiadar i sembla que hagi passat un any. En aquests dies, reflexionant, m'he adonat que hi ha una cosa que no assumíem mai, però que és ben certa: la prescindibilitat del treballador. I dic del treballador en general, perquè no em vull referir només a mi.

Imprescindible és allò o aquell de què no es pot prescindir. Prescindir, d'acord amb el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, és: "No tenir en compte una persona o una cosa i fer com si no existís".

Doncs els treballadors som això: persones a qui, en algun moment de la vida, ja no se'ls te en compte. Abans, això passava amb la jubilació. Després van arribar les prejubilacions. Ara, és l'atur.

Visc en un país on una quarta part de la població és prescindible. La llàstima és que aquesta part de la ciutadania en molts casos és més que vàlida per desenvolupar la feina per la qual està qualificada i, fins i tot, d'altres. 

Mentre, els qui decideixen que són prescindibles són, a vegades (i no de manera poc freqüent), individus sense formació o amb poques llums que estan a dalt de tot per haver fet coses que es considerarien en alguns casos, fins i tot, inmorals o per un estil de contractació molt estès aquí que és l'amiguisme, el ser membre de partit o el caure bé.

Un país que fa fora, primer del seu lloc de treball i després, fins i tot, del país, els treballadors qualificats i es queda amb molts ineptes, és un país que no pot avançar. Un país amb un índex superior al 25% d'atur, és un país enfonsat.

El més greu no és això. El pitjor és que no es busquen solucions. Aquest és un país governat per escalfacadires. Un president del Govern que no dóna confiança i un expresident del Govern, curiosament, del mateix partit que, al damunt, dissenteix de les mesures dutes a terme pels, en el seu moment, subordinats, i que amenaça amb tornar. Així difícilment s'avançarà en l'important.

És un país governat pel soroll. Qualsevol petita incidència s'utilitza per criticar la resta i amagar aquest desgovern. Un país que no sap on va i que, espero, no arribi a la deriva. El temps ho dirà. Mentrestant, més imprescindibles que s'han tornat prescindibles, al carrer. Trist. Molt trist.

divendres, 10 de maig del 2013

Una nit molt especial

La d'ahir va ser una nit molt especial. 

Com alguns ja sabeu, Ràdio Associació de Catalunya ha guardonat la Xarxa Territorial de Catalunya Ràdio, és a dir els ja excorresponsals, amb la Menció Honorífica. 

La vam anar a recollir uns quants aquest dijous 9 de maig. Però no cal dir que és un Premi pels 30 corresponsals acomiadats per una decisió política l'1 de maig. 

Va ser una gal.la en el to que a mi m'agrada. Reivindicant Catalunya i criticant Lapao's i altres agressions que de manera constant estan fent a Catalunya des de fora (no cal dir on, oi?). 

Em va encantar quan el president de Radio Associació, Jordi Margarit, (que només entrar a l'escenari es va cuidar de posar l'estelada ben col.locada i visible) va explicar l'anècdota que un dia estava Pompeu Fabra caminant amb un aprenent i aquest es va adonar que hi havia una tifa de gos al terra que Fabra anava a trepitjar. 

L'aprenent li va dir, "vagi amb compte, Mestre", però va ser tard i Fabra la va trepitjar. Aleshores li va dir a l'aprenent: "Escolti, jove, hi ha ocasions on el millor es dir "OJU"". Margarit va utilitzar aquest Oju per alertar que el que ara està passant s'ha de tallar. No hem d'arribar ni a apropar-nos a la tifa.

Lògicament, no tot van ser proclames independentistes, al mateix temps, es va reivindicar la feina del periodista, dels qui es dediquen (fins fa poc podia dir dediquem) a la ràdio, a comunicar, a tenir una espècie d'enllaç habitual amb persones que ni tan sols coneixem. 

En aquest sentit, va ser un moment especial (al marge de quan vam recollir el guardó enmig d'una grandíssima i emocionant ovació) quan dues dones se'ns van apropar i ens van dir que eren oients habituals de Catalunya Ràdio i Catalunya Informació i que volien posar cara a les veus que ja coneixien. A mi em van preguntar que qui era i no vaig poder estar de dir-los: Sóc Núria Valls, Catalunya Ràdio, Reus. És el que he estat els darrers 14 anys i m'està sent complicat assumir que ja no ho sóc.

Una gal.la amena, amb moltes persones importants, però al mateix temps també molts anònims, que vaig poder compartir amb un grupet de persones magnífiques, que espero que ja els pugui anomenar amics i amigues i que són els excorresponsals de Catalunya Ràdio. 

Ens vam conèixer tard, però hi he trobat un feed back similar o igual al que tenia amb els periodistes de Reus amb qui cada dia compartia hores de rodes de premsa, plens, actes i, no ho negaré, alguns cafès.

Força i Ànims a totes i tots i gràcies a Ràdio Associació de Catalunya per reconèixer la feina feta pels #corresponsalscatradio.

Aquestes són les paraules que va adreçar M. Lluïsa Solé (corresponsal fins ara al Pla d'Urgell), en representació de totes i tots, en el discurs d'agraïment: 

Josep Ferrer (Baix Llobregat), Marta Rodríguez (Gironès), Lluïsa Solé (Pla d'Urgell), Txe Arana (conductora de la Gal.la), Albert Segura (Vallès Occidental), Jo mateixa (Baix Camp) i Fàtima Alemany (Osona)