Imprescindible és allò o aquell de què no es pot prescindir. Prescindir, d'acord amb el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, és: "No tenir en compte una persona o una cosa i fer com si no existís".
Doncs els treballadors som això: persones a qui, en algun moment de la vida, ja no se'ls te en compte. Abans, això passava amb la jubilació. Després van arribar les prejubilacions. Ara, és l'atur.
Visc en un país on una quarta part de la població és prescindible. La llàstima és que aquesta part de la ciutadania en molts casos és més que vàlida per desenvolupar la feina per la qual està qualificada i, fins i tot, d'altres.
Mentre, els qui decideixen que són prescindibles són, a vegades (i no de manera poc freqüent), individus sense formació o amb poques llums que estan a dalt de tot per haver fet coses que es considerarien en alguns casos, fins i tot, inmorals o per un estil de contractació molt estès aquí que és l'amiguisme, el ser membre de partit o el caure bé.
Un país que fa fora, primer del seu lloc de treball i després, fins i tot, del país, els treballadors qualificats i es queda amb molts ineptes, és un país que no pot avançar. Un país amb un índex superior al 25% d'atur, és un país enfonsat.
El més greu no és això. El pitjor és que no es busquen solucions. Aquest és un país governat per escalfacadires. Un president del Govern que no dóna confiança i un expresident del Govern, curiosament, del mateix partit que, al damunt, dissenteix de les mesures dutes a terme pels, en el seu moment, subordinats, i que amenaça amb tornar. Així difícilment s'avançarà en l'important.
És un país governat pel soroll. Qualsevol petita incidència s'utilitza per criticar la resta i amagar aquest desgovern. Un país que no sap on va i que, espero, no arribi a la deriva. El temps ho dirà. Mentrestant, més imprescindibles que s'han tornat prescindibles, al carrer. Trist. Molt trist.
