Quan deixem de ser persones per ser números

Ahir va ser uns dies de la meva vida en què més ràbia vaig sentir. A les sis de la tarda vaig rebre una trucada que m'informava de la mort d'un bon amic. Una bona persona, un gran professional, un magnífic company de festa. La ràbia em va venir quan vaig pensar el motiu de la mort. No era per malaltia, ni per accident de trànsit, no. L'ha matat aquesta nova societat.

El Rafa era un periodista de la generació dels qui tenim 40 anys i pico. D'aquells que treballàvem des dels 18 anys, que vam començar sense cobrar i que, malgrat això, ens hi dedicàvem com si ens anés la vida. 

Una generació perduda ara perquè mai hauriem pensat que poguéssim passar a ser prescindibles. No només per la valia professional, que en Rafita en tenia i molta, sinó perquè l'havíem aconseguit acumulant molta experiència començant des de 0.

Èrem uns apassionats del periodisme i el duiem a la venes. De fet, sempre hem tingut la impressió que no sabem fer res més. Els més joves, molts, han aconseguit reciclar-se. Però als de 40, això ens costa més. I a més, veiem com s'ha corromput el sistema. 

Abans, et presentaves a la redacció d'un diari, o una ràdio o una televisió de poble, i tard o d'hora et cridaven. Ara, la crisi s'ho ha endut tot i només queden alguns supervivients, alguns d'ells gràcies a padrins que els han mantingut i encara mantenen en el sistema.

Nosaltres no vam saber buscar padrins, la nostra carta de presentació era la feina que anàvem fent voluntariosament i mal pagada. Però ni així ens hem salvat.

Malauradament, molts hem passat de ser persones a ser números. I al Rafa li va passar això. I el Rafa no sabia estar quiet. Necessitava moure's. Mereixia continuar movent-se. Però la nova societat ja l'havia desterrat i, malgrat poder fer algunes columnes d'opinió en algun lloc de tant en tant, ja no era el mateix. En Rafa mereixia més. Molt més. 

Senyors que estan gestionant els mitjans de comunicació i que decideixen el nostre futur; No som números, som persones!!!

Rafa, descansa en pau, mentre nosaltres recordarem la teva passió pel Nàstic, pel Madrid (malgrat ens pesava), per la feina, per Gijón i pels amics que ara deixes amb el cor encongit.

Benvolgut Doctor:

Benvolgut Doctor,

Escric aquesta carta perquè quan em trobo cara a cara amb vostè té massa pressa per escoltar-me. Diuen que a la Sanitat Pública, els metges tenen 5 minuts per visita. Pel que veig a la Privada, si véns de mútua almenys, passa el mateix.

Com ja sap, em vaig maltrencar el tormell (fractura trimaleolar) i sembla que després s'ha originat una síndrome (li dic malaltia, però el terme real és sindrome) anomenat Síndrome de Dolor Regional Complexe (SDRC). He decidit dir-li així, amb totes les seves lletres, perquè l'abreviatura que sempre he usat de Shüdeck començo a adonar-me que comporta equivocació.

Jo quan el veig li dic que em fa mal, que sento arrampades, que no puc estar més de 3 hores assegudes i que no puc caminar 100 metres sense ressentir-me i sempre, sempre, sempre li repeteixo que el problema no és el dolor del moment, sinó el que va créixent a mesura que va passant els minuts després d'haver fet alguna d'aquestes coses.

Ah i no parlem que em caigui alguna cosa (unes claus mateixes) al peu o que em doni de manera accidental un mínim copet. Llavors veig les estrelles durant almenys un parell de dies.

M'agradaria tenir respostes ja siguin positives o negatives, però tenir un final. Les proves ja no aporten res. Ja podem fer gammagrafies, ressonàncies o, com he fet recentment de motu propi per aclarir més les coses, un ecodoppler de la circulació a les cames o, la més dolorosa de totes, l'electromiografia. Ja res aporta res. Només a les radiografies i densitometries es veu certa descalcificació.

Li explico què em passa més detalladament perquè ho conegui. M'adormo gràcies a les pastilles i, es veu que em passo bona part de la nit tenint espasmes al peu. M'aixeco amb el peu adolorit, com si li haguessin pegat un centenar de patades. A aquest dolor el gradúo com 3-4. No poso un 0,1 o 2 perquè sempre, sempre, tinc dolor. Un doloret constant al que un s'hi va acostumant, però que molesta i molt.

Després m'assec a l'estudi i llavors he de controlar l'estona, perquè si passo més de 2 o 3 hores asseguda, implica que després ja no em podré moure durant una bona estona. Ni estirada s'atura el dolor. Però ja he dit, el pitjor són les arrampades. Mai sé quan poden venir. Estàs estirat i de sobte tens una arrampada al peu que et recorre tot el cos i ja està. Ja no es pot fer res, estem a les graduacions de 7 a 10, depenent del que puguin durar.

Per culpa de tot això, he deixat d'anar als llocs, he anat perdent amics a qui ja no veig perquè per mi conduïr és una tortura, i he deixat de poder actuar com una persona normal. Ara, a l'atur, no sé què pot ser de mi.

Com sap, des de fa un temps, prenc les següents medicacions: neurontin, tramadol, deprelio, rivotril, iddeos, fosavance i darrerament hi hem incorporat el Versatis, un pegat de lidocaína que em fa portar una mica millor això.

Ja porto massa temps escrivint. Per això, deixo per la segona part altres símptomes com la desregulació de la temperatura del peu o la sequedat de la pell al voltant i els que jo anomeno efectes col.laterals: que el peu bo està començant a deixar de ser bo perquè després de 4 anys no pot aguantar més el pes del cos i de l'esquena... millor que no en parlem.