El Rafa era un periodista de la generació dels qui tenim 40 anys i pico. D'aquells que treballàvem des dels 18 anys, que vam començar sense cobrar i que, malgrat això, ens hi dedicàvem com si ens anés la vida.
Una generació perduda ara perquè mai hauriem pensat que poguéssim passar a ser prescindibles. No només per la valia professional, que en Rafita en tenia i molta, sinó perquè l'havíem aconseguit acumulant molta experiència començant des de 0.
Èrem uns apassionats del periodisme i el duiem a la venes. De fet, sempre hem tingut la impressió que no sabem fer res més. Els més joves, molts, han aconseguit reciclar-se. Però als de 40, això ens costa més. I a més, veiem com s'ha corromput el sistema.
Abans, et presentaves a la redacció d'un diari, o una ràdio o una televisió de poble, i tard o d'hora et cridaven. Ara, la crisi s'ho ha endut tot i només queden alguns supervivients, alguns d'ells gràcies a padrins que els han mantingut i encara mantenen en el sistema.
Nosaltres no vam saber buscar padrins, la nostra carta de presentació era la feina que anàvem fent voluntariosament i mal pagada. Però ni així ens hem salvat.
Malauradament, molts hem passat de ser persones a ser números. I al Rafa li va passar això. I el Rafa no sabia estar quiet. Necessitava moure's. Mereixia continuar movent-se. Però la nova societat ja l'havia desterrat i, malgrat poder fer algunes columnes d'opinió en algun lloc de tant en tant, ja no era el mateix. En Rafa mereixia més. Molt més.
Senyors que estan gestionant els mitjans de comunicació i que decideixen el nostre futur; No som números, som persones!!!
Rafa, descansa en pau, mentre nosaltres recordarem la teva passió pel Nàstic, pel Madrid (malgrat ens pesava), per la feina, per Gijón i pels amics que ara deixes amb el cor encongit.
2 comentaris:
molt dur això que dius, Núria, però querer es poder, sempre m'ha dit la meva mare, així que ja saps! Tu pots, has de posar-hi el que vols
Yolanda
La radiografia perfecta. Així és, Núria. La generació engolida per la visió estreta i la cobdícia empresarial que no entén de vocació, de professionalitat, i encara menys d'il·lusió. Si una cosa ens han robat, és la il·lusió. Aquella amb la qual vam començar i ens va fer pensar que donant-ho tot: el temps, la passió, la pròpia existència que vam deixar en reunions veïnals infinites, esperes inacabables als jutjats, nits electorals que empalmaven amb matinals... Sí, vam pensar que donant tot això era impossible que ens passés res, que no es tingués en compte. Però un dia, de sobte, ens vam veure apartats. Alguns abans que altres, alguns més forçadament que d'altres. Però tots amb la il·lusió estroncada. Quan la passió per una feina ést tan gran, quan la vocació representa tant en la pròpia vida, el buit que queda quan se'ns pren és difícil d'omplir. Suposo que tots hem mirat de trampejar, de sobreviure laboralmente i també vitalment. Hem mirat cap endavant, de vegades intentant no girar el cap enrere per no fer-nos mal, allunyant-nos d'aquella vida, quan vam ser professionalment feliços.
La mort del Rafa ens obliga a pensar, a tornar la vista enrere, a reivindicar-nos, a restablir ponts i sentiments que un dia vam compartir i que aquest divendres vam retrobar. El Rafa es mereixia molt més, sí, es mereixia estar aquí amb una feina digna, amb la il·lusió per viure intacta. Ha mort un amic, un company i se'ns trenca el cor. Ens brolla sense parar la tristor, però també la ràbia i la impotència per no haver estat al seu costat quan més ho necessitava. Ha marxat el Rafa, se n'ha anat un dels nostres. En realitat, un de nosaltres i ens plora l'ànima.
El Rafa es mereixia molt més, sí, es mereixia que el reivindiquem, a ell i a tota la seva generació, que recuperem la nostra autoestima, que aixequem la cara i mirem directament als ulls de tothom per dir ben fort: el Rafa era company meu, un periodista de veritat, un professional íntegre. I no pensem oblidar-lo. Mai.
Publica un comentari a l'entrada