El Govern s'ha entossudit en què sigui la societat civil, els ciutadans els qui facin la feina que ells diuen que no poden fer per manca de diners. No es pot dir que el Govern faciliti als ciutadans tenir diners apujant Impostos, traient liquiditat a les empreses, etc. Però això li és igual. La mateixa societat té la responsabilitat de treure España de la crisi. És a dir, fer la seva feina, però sense cobrar com els ministres, secretaris generals, endollats, fills de tal, o cosins de qual, etc... cobren.
Ja és ben sabut que en temps de crisi tothom que pot es mobilitza. A les guerres, les dones que no anaven a combatre, ajudaven els soldats ciudant-los o cosint la seva roba, entre d'altres. I la història està plena d'accions similars.
Ara no estem en una guerra, sinó en una complexa situació que no hem creat nosaltres. Bé, aquí cal fer un matís, n'hi va haver que empesos per una llei de sól facilitadora i una bonança creditícia que feia por, es van endeutar fins les celles, molt per damunt de les seves possibilitats, i ara no ho poden tornar. Però, fins i tot en aquests casos, la culpa no seria tan sols del ciutadà, sinó també del banc que per tal de fer negoci va permetre irregularitats, enganys, manipulacions... dignes de ser delicte.
En l'àmbit social, ara es viu una etapa de solidaritat. El govern no dóna beques menjador perquè les criatures s'alimentin? doncs els pares, mares i altres persones ajuden donant aquest menjar. Que el govern anul.la els drets de benestar i les ajudes per als necessitats? doncs familiars, amics i bona gent ajuda també amb el que pot. I així es pot anar fent la llista.
En aquest sentit, trobo molt curiosa la graella de programació de TVE (la del Govern) on existeixen, cada vegada més, programes sobre solidaritat (tipus La Marató, però diàriament) en què pobres desemparats per l'Estat han de somriure davant una càmera i algun milió d'espectador que, de manera morbosa, mira l'espectacle des de casa seva, sovint pensant "pobre noi /noia, l'hauria d'ajudar".
I hi ha qui fa el gest i truca i d'altres es queden mirant-ho i pensant que pensar-ho ja és la bona acció del dia. Però també hi ha qui ho mira i pensa "a mi em passa el mateix que a aquesta persona que surt per la tele" i veu, desesperat, com sortir per la petita pantalla suposa guanyar uns diners o tenir l'ajuda que el Govern et denega, mentre qui no surt, s'ha de buscar la vida.
I critico aquests programes, d'una banda per la morbositat que suposen, però sobretot perquè estan espenyent al ciutadà a ser ell qui prengui la iniciativa i es vegi gairebé moralment obligat a donar una part dels quatre quartos que li queden per fer una feina que hauria de fer el qui governa.
Si escollim uns governants, perquè no ens escolten? Perquè van en direcció contrària al que demanda la societat? La societat no demanda tancs, avions i militars, sinó que vol menjar, tenir un treball digne i una sanitat a l'alçada. Cal recordar que tot això el ciutadà s'ho ha guanyat donant una part dels seus diners a l'Estat, però aquest té la mania d'agafar-los i utilitzar-los per coses inútils o per pagar els seus amiguets. Això, algun dia canviarà i jo espero veure-ho i que no sigui molt (massa) tard.
Un altre dia parlaré de la mania en voler que ens fem emprenedors i creeem empreses i llocs de treball, això si, de nou, amb ajuda zero.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada